El llenguatge humà és estrany. Anomena infinitat de coses -el feldspat, els quarks, les meduses, les xocolatines, els fotons, el desassossec, l'eternitat-, però en cap idioma del món hi ha una paraula que designi la mare o el pare que han perdut el seu fill. Vaig llegir en algun lloc que l'hebreu tenia la paraula shjol per nomenar els pares que havien patit aquesta experiència -la més terrible que li pot passar a un ésser humà-, però he investigat l'assumpte i aquesta suposada paraula hebrea no existeix. Davant aquesta pèrdua, el llenguatge humà sembla haver-se quedat mut. És com si no s'atrevís a anomenar-la. O com si li fes vergonya revelar un fet tan dolorós. O com si tingués por que en anomenar amb un substantiu diferent del de «mare» o «pare» els pares que havien perdut el seu fill, aquesta nova paraula pogués despullar-los d'alguna manera de la seva permanent condició de pares.

Alguns lingüistes tenen una altra teoria: si aquesta paraula no existeix en cap idioma, és perquè el fet de perdre un o diversos fills era, fins fa molts pocs anys, una experiència que es considerava inevitable. A nosaltres ens sembla inconcebible que no hi hagi aquesta paraula, però durant milers i milers d'anys ningú va semblar trobar-la a faltar. O sí, i potser la paraula va existir en un arcà idioma humà del Paleolític o en alguna tribu que es va extingir fa molt de temps, però la paraula va desaparèixer per les causes que fossin i ara ja no n'han quedat rastres. El cas és que aquesta paraula, que segons la nostra forma d'entendre el món hauria d'anomenar un fet crucial en l'experiència humana, no existeix en cap idioma conegut.

I en canvi, sí que existeix en gairebé tots els idiomes la paraula «orfe», que anomena el fill que ha perdut el seu pare o la seva mare. Per què és així? Per què hi ha un terme específic per al fill sense mare i per què no hi ha un altre terme per a la mare sense fill? Per simple deducció, és evident que el fet de ser orfe ha estat considerat molt més rellevant que el fet de ser un pare (o una mare) que hagin perdut un o diversos fills. L'evolució del llenguatge ho ha decidit així. Una paraula sempre estableix un judici sobre la realitat, perquè delimita un camp lèxic que es converteix en un camp de l'experiència humana (i per tant, en una categoria mental). Nomenar una cosa suposa introduir-la en una mena de codi de justícia moral que guia el nostre coneixement del món. I en aquest sentit, els llenguatges que parlem han decidit que hi hagi orfes, i en canvi, han exclòs els pares que han perdut els seus fills. Aquests pares existeixen, és clar, però no tenen una paraula pròpia que els anomeni. I això és així perquè l'ús evolucionat del llenguatge ha acabat imposant la llei de l'economia lingüística, que ens obliga a fer servir els menys elements possibles per dir el màxim possible. Potser hi va haver, en algun idioma extingit, un terme que designés un pare que havia perdut el seu fill primogènit. Però les necessitats de la parla -la rapidesa, l'eficàcia- van fer que aquesta paraula desaparegués sense deixar rastre.

El llenguatge és així. Capritxós, despòtic, despietat. Sempre està sotmès a la necessitat de ser el més ràpid i el més útil, i al mateix temps ha de ser prou modelable per adaptar-se a les necessitats dels seus parlants. I si diem «l'home és mortal», usant un terme genèric masculí que inclou els dos sexes (homes i dones), és per necessitats elementals de simplificació que eliminin tot el superflu. I si diem «la joventut és fugaç», usant un genèric femení que per descomptat inclou tots els joves, siguin nois o noies, també ho fem per estrictes raons d'eficàcia comunicativa. Podríem desdoblar els termes, dient «els homes i les dones són mortals», però llavors estaríem destrossant un llenguatge que ha estat construït al llarg de milers i milers d'anys d'evolució humana.

I tot i així, hi ha moments en què per estrictes raons de justícia cal escoltar les feministes que demanen «visibilitzar» les dones. Si diem, per exemple, que «els grecs eren un poble mediterrani», és evident que aquest genèric inclou tant homes com a dones gregues. Desdoblar és innecessari. Però si diem «els herois de l'antiga Grècia», aquí sí que podem matisar molt millor els fets. Quan pensem en els herois grecs, pensem en Aquil·les, en Hèrcules, en Odisseu. Però què passa amb Antígona? I amb Ariadna? I amb Cassandra? D'alguna manera les hem arraconat. D'alguna manera les hem condemnat a una existència subordinada. I per això mateix és just que tornin a sortir a la llum amb tota la importància que tenen. Antígona es va rebel·lar contra un tirà, cosa molt més meritòria que derrotar els troians o els ciclops. I per això té sentit fer una revisió crítica del llenguatge que no el destrossi amb desdoblaments inútils, però que posi al descobert tot el que no hem volgut o no hem sabut deixar a la vista. Tot el que ens ha fet por anomenar. Tot el que ens ha avergonyit. Tot el que, en fi, no ens hem atrevit a mirar a la cara.