La gran contradicció dels vells progres que s'han dedicat els darrers anys, en cos i ànima, a combatre el «processisme», és que han mimetitzat, en excés, els arguments i comportaments més insostenibles de la dreta i fins i tot han justificat arguments de l'extrema dreta. Uns comportaments que ells havien combatut durant dècades. Fins que ha arribat Pedro Sánchez, la vella esquerra no ha sabut trobar i articular un discurs propi, amable i solvent per contrarrestar, des dels valors genuïns de l'esquerra, l'independentisme, i s'ha fet seva l'artilleria dialèctica del PP, FAES i de les organitzacions «antiindepes» nascudes sota el paraigües de l'Estat del PP. Aquella gent que durant anys han defensant amb solvència i convicció postulats d'esquerres, amb el procés han perdut la iniciativa i la perspectiva. No només han acceptat les teories de la dreta més cavernària, sinó que han callat davant les atrocitats perpetrades pel PP. Alguns d'ells, fins i tot han acabat essent adorats i aclamats per «fatxetes». S'hi han sumat polítics, advocats, jutges, periodistes, escriptors, artistes, que s'havien passat tota la vida defensant ideals de justícia social i democràcia pura, per acabar confosos amb gent de dubtosos valors democràtics. Podien haver combatut l'independentisme sense ajuntar-se amb aquesta dreta tan poc homologable.

L'eclosió de l'independentisme «tenimpressa» ha fet sang per tots costats. Costa encara veure com un partit com ERC que havia retrobat la brúixola de l'esquerra amb Carod-Rovira, pare de l'independentisme no nacionalista ni identitari, hagi acabat construint un marc ideològic indesxifrable. O com la vella Convergència de l'ordre i les formes és un camaleó espasmòdic que muta el color de la pell en funció del moment i de les necessitats. A la zona independentista, s'està coent una guerra interna de conseqüències imprevisibles.

Tots els episodis polítics i socials traumàtics trenquen moltes coses. Però ha estat esquinçador veure vells rockers de l'esquerra obviant les hòsties policials de l'1 d'octubre o com s'han empassat la utilització turca de la justícia contra els líders independentistes. O com alguns converteixen els del llaç groc en pseudodelinqüents mentre blanquegen determinats fanatismes i accepten que organitzacions fosques i subterrànies actuïn a Catalunya. La nova visió de Sánchez és esperançadora. La clau és no fer cas a les pressions del PP, Cs i els seus aliats. Zapatero va caure, entre d'altres coses, perquè els va fer cas i el van acomplexar. Sánchez els menysté. És el camí.