El resultat de la reunió va ser l'esperat (els interessats poden llegir l'article que vaig publicar en aquest diari abans de la trobada), amb més tocs positius que negatius perquè s'han convocat noves reunions i les comissions bilaterals a més de constatar les diferències ja conegudes i perquè el to de les intervencions posteriors ha estat de cordialitat i s'ha deixat clar que s'ha iniciat un camí, hi ha una porta oberta.

Però precisament crec que el tema que hem de comentar no són els resultats concrets que anirem coneixent quan es posin en marxa les comissions bilaterals sinó algunes coses generals de molt més llarg abast.

La primera és que a Espanya hi ha un govern que governa i afronta el problema sense posar línies vermelles però dient clarament el que es pot fer i el que no, inclosos els canvis constitucionals o de lleis bàsiques, sense complexos i això molts catalans que vivim en aquest país sota una pressió ambiental i uns governs que governen sols per als independentistes és un gran alleugeriment de la pesada llosa que fa temps portem a sobre. Molt interessant el resultat de l'enquesta que ha publicat el Periòdico recentment, en la qual es corroboren un cop més unes dades que fa temps alguns anem recordant (si en tenen ganes els recomano rellegir el meu article a aquest diari del dia 1 de juny d'enguany). Les dades diuen que més del 60% dels catalans són partidaris de negociar una nova relació amb Espanya i només el 21% són partidaris de negociar sols la independència. El gran debat és a Catalunya, on aquesta majoria social del 60% s'ha de fer patent si volem avançar. Els enquestats tendeixen a valorar més les terceres vies (en particular el federalisme) tan menyspreades per alguns fins fa poc desplaçant part dels suports que va rebre l'opció independentista per un costat i Ciutadans com a reacció per l'altre. En aquest sentit pren força la proposta que cal trobar acords entre totes les forces polítiques a Catalunya. Penso que quan Torra demana quina és la proposta de Sánchez per Catalunya deu saber que és la reforma federal, la de la declaració de Granada i Barcelona que sempre ha defensat el PSOE a l'oposició i ara. El problema és que en democràcia els canvis s'han de fer seguint les lleis i això necessita una majoria que de moment no hi és. Veurem si els independentistes abans de menysprear el federalisme (defensat pel 60% dels catalans) i dir que és impossible estan o no disposats a suportar-lo i fer esforços per portar-lo a terme o es queden al marge. En el paper que vulguin jugar es jugarà bona part del futur.

La segona és que Catalunya ha estat sempre un país europeista i ara estem en un moment en què l'europeisme està en una crisi de llarg abast. Molts catalans estem contents de com el govern Sánchez s'ha situat respecte a la crisi europea i voldríem un govern català proactiu a Europa. Això comporta deixar d'atacar Espanya dient que no és una democràcia i deixar de fer-se fotografies amb líders de la ultradreta europea. A més, molts catalans creiem que Europa hauria de caminar cap al federalisme i, cas de tenir un cert èxit, les autonomies i especialment les nacionalitats històriques catalanes, basques i altres tindrien una situació molt bona per al seu desenvolupament. Si Europa fracassa i tornem als nacionalismes i les disputes haurem perdut una oportunitat històrica i Catalunya hauria d'ajudar a la consolidació europea en comptes de posar pals a la roda. Com he dit altres vegades, els federalistes pensem que ajudant a fer Espanya federal fem passos per federar Europa. Em costa d'entendre els que diuen voler una Europa federal i menystenen una reforma federal per a Espanya.

La reunió i les seves conclusions crec que tornen a posar sobre la taula la diferència entre les declaracions i la realitat, unes declaracions inflamades de defensa de Repúbliques i drets inexistents per no ser titllats de traïdors pel 21% d'«hiperventilats i una realitat marcada pel que es negociarà a les comissions bilaterals. El govern d'Espanya sembla que ha après a distingir entre un i altre i, per tant, fa política seriosament. Esperem que el realisme del govern català superi la simbologia dels gestos i doni pas a una negociació necessària. Tot depèn del que deia un bon amic quan en Puigdemont no va ser capaç de convocar eleccions el 26 de setembre, depèn de si els líders independentistes saben realment què es porten entre mans i són polítics « con temple» capaços de fer el que han de fer encara que els cridin traïdors o els tirin unes quantes monedes. I en les negociacions els prego que no oblidin el problema de les desigualtats, en què «sembla» que les dues parts coincideixen però decisions com la de subvencionar les escoles de l'Opus per part del Govern català no van precisament en aquesta línia.