En un intel·ligent article publicat la setmana passada en un mitjà digital, els economistes Luis Quiroga i Toni Timoner reivindicaven l'ús del trilema per solucionar la crisi de discurs polític que afecta el Partit Popular. En lloc d'afrontar la dicotomia entre la tecnocràcia -representada per l'exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i el seu equip d'advocats de l'Estat- i el discurs més ideològic -i conservador- que defensa Pablo Casado, el triangle Estat-nació-societat concedeix una major transversalitat i, per tant, més mordent a qualsevol proposta política. L'Estat es refereix a la cura de l'Administració, a la qualitat de les lleis i de les institucions, a la prudència pressupostària i al bon fer general de les polítiques públiques. La nació ens remet en menor mesura al nacionalisme que a la pàtria i les seves virtuts. Davant del nacionalisme, que depèn sempre d'un mite determinat sobre com ha de ser i comportar-se un poble, el patriotisme té més a veure amb l'afecció a una tradició i amb el respecte a les gents que habiten un país. Per això mateix, es pot parlar d'un «patriotisme constitucional» o d'un «patriotisme ciutadà» i, en canvi, resulta molt més difícil referir-se a un «nacionalisme constitucional» sense cedir a algun tipus de retòrica populista o pseudoreligiosa. Finalment, el trilema apunta cap a la societat, que implica l'atenció a les demandes ciutadanes i als subtils -i no tan subtils- canvis que es van segellant de generació en generació: l'envelliment de la població i les seves implicacions, el feminisme com a vector de transformació social o la necessària flexibilitat de l'economia per afrontar la globalització, per citar uns quants exemples.

De Soraya a Casado, el PP es troba immers en un dilema que afecta el fonament mateix de la seva existència. Soraya gaudeix dels privilegis del poder i juga a la carta guanyadora d'aquest prestigi. Casado, en canvi, prefereix situar-se lleugerament fora del sistema i pujar-se al carro de l'audàcia contra l' stablishment, que tan bon resultat li ha donat a Pedro Sánchez en el seu assalt a la secretaria general del PSOE. Casado interpreta millor els instints bàsics del conservadorisme espanyol, que reclama llei i ordre d'una banda i teràpia neoliberal pel flanc de l'economia: és a dir, baixades generalitzades d'impostos, més flexibilitat laboral i una administració pública en general més petita. El polític madrileny sap que representa una nova generació que puja amb força però que no ha estat ben tractada per l'actual PP, les bases les quals a més necessiten el suport emocional d'un discurs proper a les arrels modernes del partit, que tenen més a veure amb Aznar que amb Manuel Fraga, el seu fundador, o amb el seu últim president, Mariano Rajoy. La debilitat de Soraya -la seva llunyania de les bases populars i la seva falta de pedigrí ideològic, per així dir-ho- constitueix el punt fort de Casado, de la mateixa manera que la debilitat d'aquest -la seva manca d'experiència i de currículum- suposa un avantatge per a l'exvicepresidenta.

Però, més enllà de qui guanyi el Congrés, el PP ha d'apropar el seu missatge a l'esmentat trilema que ens presenten Quiroga i Timoner: Estat, nació, societat; o, el que és el mateix: experiència, símbols comuns i un discurs social integrador que parli d'oportunitats. Tot això forçosament sota un prisma internacional que ens allunyi del mirall noventayochista i de la seva obsessió per les essències d'Espanya i les seves malalties. Del que succeeixi depèn també la qualitat democràtica al nostre país.