Qui no ha estat un pagafantes alguna vegada? Tot i que aquesta disfunció mental va sacsejar-me amb cruesa fa temps, he volgut fer la vista enrere ara i compartir amb vosaltres aquesta etapa d'abusos que vaig patir quan la música encara s'escoltava amb walk-man o les pel·lis X es feien amb pelo de ahí. Sí, abusos, perquè ser un pagafantes vol dir patir la indiferència sistemàtica d'algú vers els teus sentiments romàntics i pornogràfics cap a ella, un vilipendi emocional que t'obliga a anar al darrere d'aquesta persona per mirar de solucionar-li la vida (pagar-li les Fantes) amb l'esperança que això t'acabi servint per intercanviar-hi fluids. El pagafantes ha existit sempre parapetat en termes més genèrics o no massa estridents com pringat o calçasses. El mot en qüestió, més àcid i irònic, va néixer fa poc més d'una dècada en els primers xats d'internet, i des de llavors ha estat àmpliament acceptat per la societat per assenyalar a aquest característic energumen -la majoria pertany al gènere masculí- que viu al servei de la persona per qui sospira però amb la qual no aconseguirà mai sucar el melindro perquè, precisament, és vista per aquesta com un germà o, encara pitjor, com un amic. Aquesta temuda fase de friend zone, en el millor dels casos, assoleix el seu punt final amb l'intent fallit de petó, un rebuig a l'acció labial popularment conegut com a «fer una cobra», cruel metàfora animal que, malgrat tot, sol ser el detonant alliberador del pagafantisme. Sí, el valor educatiu d'una bona «cobra» és innegable.

Fa uns dies, mentre feia temps per agafar el tren en una concorreguda terrassa de bar, vaig poder contemplar, a la taula del costat, un jove pagafantes en acció. L'individu intentava conversar amb la seva acompanyant -com ell-, una joveneta eixerida i delicada que no superava la vintena i que no parava de queixar-se sobre els continus menyspreus del seu xicot. Dic intentava perquè el nano es limitava a donar-li la raó emetent continus i patètics assentiments monosil·làbics. Em va semblar viure un d éjà vu. I tres o quatre. La història de la meva vida. L'escena va acabar amb l'aparició motoritzada del fornit xicot que, després de saludar amb un cert passotisme, es va endur la noia de paquet, miraculosament refeta dels seus insofribles greuges, mentre el suposat amic, un nyicris amb la mirada perduda i dues Fantes per pagar, es quedava allà amb cara de peix bullit. Vaig estar a punt de dir-li alguna cosa però vaig preferir fer veure, amb la subtilesa i el tacte que em caracteritzen, que no m'havia adonat de res. Ara que per fi hem posat el focus sobre el fet d'educar en la cultura del respecte i de la denúncia de l'abús, del no és no i del sí explícit, estaria bé que ens plantegéssim combatre algunes altres actituds execrables que també es produeixen a l'altra banda del riu. Estant on estem, no hi hauria d'haver encara tantes Fantes per pagar.