Prepara el Govern una reforma que, malgrat no entrar en detalls jurídics, passarà a considerar com a violació tota trobada sexual en què la dona no digui expressament que «sí» vol executar-la. La ministra del ram d'Igualtat, Carmen Calvo, no ha al·ludit a la possibilitat que sigui l'home el que no vulgui (per exemple, en una relació homosexual); però aquests són matisos que sens dubte s'aniran introduint a mesura que es redacti el text.

Del «no és no» que fins ara ve sent la norma s'avança cap a un més complex «si no diu que sí, és que és no». Inspirada en una recent llei sueca sobre l'assumpte, aquesta reforma del Codi Penal espanyol exigirà, segons sembla, un «sí» exprés que han de formular amb paraules o fets les dues parts contractants del coit.

Es tracta d'una mera aplicació del sentit comú i fins i tot una bajanada. Si algú no consentís a participar lliurement en un acte -sexual, en aquest cas-, estaríem davant d'un forçament de la seva voluntat i, per tant, d'una violació.

Fins aquí tot sembla lògic. L'assumpte suscitarà algunes dificultats, però, en el moment de posar-lo en pràctica.

Donat el caràcter íntim que la fornicació té, per la seva pròpia naturalesa, és de suposar que en la majoria dels casos no hi haurà testimonis que acreditin si una o les dues parts es van dir «sí» abans de procedir al lligam. Quan es produís una denúncia, caldria valorar, com fins ara, si és la part acusadora o l'acusada la que té major credibilitat. No hauríem avançat gaire.

L'amenaça de la llei, que castiga amb no pocs anys de presó la violació, obligaria probablement a deixar constància per escrit o mitjançant vídeo del consentiment exprés. També podria ser útil, a aquest efecte, una app del telèfon mòbil que, amb només prémer el botó del «sí», provés indubtablement la voluntat manifesta dels dos contractants de l'acte.

Una última, si bé més remota, possibilitat consistiria a acudir als serveis d'un notari que doni fe de la decisió inequívoca de lliurar-se als plaers de Venus adoptada per les dues parts. O les tres, si es tractés d'un ménage à trois.

Aquesta opció beneficiaria sens dubte els fedataris públics, compensant en certa manera els notaris per la pèrdua de negoci que els va suposar no fa gaire l'ensorrament del mercat de compravenda de pisos. Però no és menys cert que aquest tràmit notarial encariria el cost d'un dels pocs plaers low-cost que encara ens van quedant als pobres.

A tot això cal sumar la pèrdua d'intimitat, poesia i encant que la presència d'un tercer introduiria, sens dubte, en una activitat de per si privada com la que habitualment es porta a terme entre llençols.

Una cosa és donar-se el «sí» nupcial davant un capellà, un jutge o un alcalde; i una altra ben diferent -a més d'enutjosa- fer el mateix davant un notari perquè doni fe que una senyora vol anar a dormir amb un senyor (i viceversa, se suposa).

No hi ha res a objectar a una reforma que en si mateixa tendeix a protegir bàsicament les dones del setge dels mossos entestats a forçar-les. Molt és de témer, però, que la seva posada en pràctica resulti treballosa. La ministra haurà de filar molt prim en els reglaments.