21 de juliol de 2018
21.07.2018

La Qüestió és qui mana

21.07.2018 | 01:31

Assumit pels partits que s'han passat uns quants anys prometent repúbliques d'una altra galàxia i que la independència no serà, ara la batalla política se centra a veure qui es garantirà la Presidència de la Generalitat els propers anys. De moment hi ha Quim Torra, que passava per allà i que d'anar de número onze (!) a la «llista del president» ha acabat governant Catalunya –ni els grans escaladors del Tour de França pugen tan ràpid, però la política nostrada té aquestes coses–. Ara, Carles Puigdemont, altra volta envalentit per una decisió judicial forana ben galdosa per a la justícia pàtria, reclama per a ell el despatx que Torra té prohibit fer servir al Palau de la Generalitat. Mentrestant, ERC puja a les enquestes –l'últim sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió atorga als republicans una victòria electoral i fins a vuit escons més que la llista puigdemontista– i veu la Presidència manllevada a les urnes per JxCat més a prop. Circulen informacions que apunten a eleccions a la tardor, quan s'espera el judici a la cúpula del procés i la tensió entre els dos grans partits de l'independentisme, puja: en el fons, del que es tracta és de tenir el poder, tant li fa si en una república, en una autonomia o en una associació de veïns. Uns i altres saben que el que van prometre és una gran mentida, però poden persistir en el discurs frívol i fals «d'Espanya és Franco» per la gestió pèssima que va fer el PP de Mariano Rajoy del conflicte, que ha acabat a mans d'un jutge solitari que perd el combat per punts (de fet, Puigdemont viu encara políticament de les rendes que li va deixant Pablo Llarena, però compte que aquesta guerra serà llarga i la paciència de l'Estat acostuma a ser infinita). El que dèiem: la incògnita que ara es planteja és saber quin partit ostentarà l'hegemonia en el bloc independentista per assegurar-se el govern al llarg dels propers anys. Per aconseguir l'objectiu, Esquerra aposta per aprofitar l'oferta de desglaç que arriba des de la Moncloa socialista; JxCat, més concretament el puigdemontisme, s'aferra al xoc, al conflicte, a la retòrica patriòtica i a les proclames essencialistes de cada dia, que a partir d'ara també escamparan des de la Crida Nacional per la República, un moviment que desafia, sobretot, la refundació de Convergència: el PDeCAT, que avui –ai!– té congrés.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook