Diumenge passat dèiem que Espanya no havia sabut aniquilar del tot el franquisme i que les cèl·lules que en van quedar s´han desenvolupat en un noufranquisme, amb tics autoritaris que frenen el desenvolupament de la democràcia. Aquesta setmana hem tingut prou mostres que això és així. Per un costat l´agressió del fotoperiodista Jordi Borràs, especialitzat a desemmascarar grups ultradretans, per part d´un inspector de la policia secreta, segurament en haver estat descobert. En qualsevol altre país, aquest inspector hauria estat apartat del cos immediatament. Aquí el que s´espera és que el gratifiquin. La notícia important, però, va ser el rebuig del jutge Pablo Llarena a portar el president Carles Puigdemont a Espanya després que el tribunal alemany només el deixi traslladar per malversació i no pas per rebel·lió. Llarena volia que els jutges alemanys dirimissin si el delicte de rebel·lió tenia un equivalent al seu país i no miressin res més. En no tenir aquest delicte equivalent i en no ser automàtica l´euroordre, els jutges de Schleswig-Holstein han estudiat el fons del cas, arribant a la conclusió que no hi ha hagut la violència necessària per convertir els actes del referèndum en una rebel·lió. No veuen que podrien haver alterat el règim polític i constitucional espanyol?, els diu Llarena als alemanys. És a dir, no veuen que si ho arriben a assolir hauria estat molt greu? Tant se val si els fets han estat violents, aquí el que es jutja és l´objectiu que els independentistes catalans volien assolir. La justícia espanyola s´ha acostumat a fer un ús a mida de la llei, justificant les interpretacions legals en la finalitat que persegueixen. Que no hi ha hagut prou violència? Ja me la inventaré amb informes de la Guàrdia Civil, demostraré que la violència és psicològica o política, tant se val.
Això l´Estat espanyol ho va fer durant tots els anys de combat a ETA. Per culpa d´aquest combat no es va acabar de desmantellar el Tribunal d´Ordre Públic, que va ser d´alguna manera substituït per l´Audiència Nacional, tal com tampoc es va desmuntar la conxorxa entre el poder judicial i el policial i polític. Recordem l´aparell paramilitar del GAL, la guerra de clavegueres i com durant anys es va inculpar a innocents sota la sospita de pertànyer a ETA. A Catalunya també ens vam creure el relat dominant a Madrid. Ara, amb els casos d´Alsasua, la sentència de La Manada i amb l´encarcelació dels polítics catalans del referèndum, apareix diàfanament la figura de la conxorxa juridico-politica-policial.
Feia mesos que l´estat es preparava per frenar el referèndum de l´1-O. Primer van voler desactivar els Mossos d´Esquadra tot aprofitant l´atemptat terrorista del 17-A, tret que els va sortir per la culata per una acció extraordinàriament eficaç de la policia catalana. Després va ser l´escorcoll de la conselleria d´economia el 20-S, amb la nombrosa manifestació davant la seu, deixant deliberadament armes dins un cotxe per forçar l´alçament, acció que també va ser infructuosa al no tocar ningú les armes esquer. Finalment va ser la provocació de retirar les urnes el dia 1-O amb els atacs violents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional, enfrontaments que volien aconseguir una resposta violenta que tampoc hi va ser. El pla de provocació de violència dissenyat durant mesos a Madrid, amb la cobertura explícita dels jutges, no va resultar, fet que ha obligat a forçar el relat de la violència fins a límits ridículs que només ells poden defensar.
El resultat és que el jutge es mou pel desig d´escarment, humiliació i venjança que el porta al descrèdit internacional. El jutge busca la repressió política fent pedagogia de la presó, mostrant als que seguiran quin camí poden trobar. És a dir, la repressió justifica el fi, independentment del que digui la llei... ja hi són ells per afinar-ho.
El Suprem i els fiscals han criticat durament al tribunal alemany per no haver fet confiança al tribunal espanyol i haver entrat en consideracions sobre el fons del cas. Els jutges espanyols ja diuen que els jutges d´Europa s´equivoquen aplicant les euroordres. Només els falta dir que sort que ells són els garants dels valors occidentals perquè a fora estan contaminats. Com diu Germà Bel, el cas espanyol és d´autarquia intel·lectual.
Divendres va sortir l´enquesta del CEO amb una mostra de 1.500 enquestats. Més enllà dels resultats d´unes eleccions hipotètiques, sorprèn el resultat d´una pregunta de l´enquesta: Quina de les següents frases reflecteix millor la seva opinió sobre la democràcia? Primera opció: La democràcia és preferible a qualsevol altra forma de govern. El 56% de votants del PP opinen que sí, i el 73,5% de Cs també, mentre que els votants d´altres partits es situen al voltant del 90%. Segona opció: En algunes circumstàncies un règim autoritari és preferible a un sistema democràtic. El 20% de votants del PP hi estan d´acord, amb un 9,9% de Cs i al voltant del 3,5% dels altres partits. Tercera opció: Per a persones com jo, m´és igual un règim democràtic o un règim no democràtic. El 14,4% de votants del PP ho accepten, un 6,7% de Cs, un 7,3% del PSC i un 6,6% de Catalunya en Comú també.
Tot i que a Catalunya hi ha pocs votants del PP, aquesta enquesta mostra que a Espanya hi ha molta a feina a fer per estendre el concepte de democràcia. No està clar si mai es podrà arribar a assolir un nivell acceptable. No només Espanya no és homologable democràticament a Europa, sinó que sembla que no sigui ni reformable: els problemes venen de massa segles enrere, potser del paleolític.
