S acaba de publicar la correspondència entre Gaziel i Josep Pla, amb l´edició a cura de Manuel Llanas. El llibre aplega cinquanta-vuit cartes d´entre els anys 1941-1964 i un apèndix amb articles i ressenyes dels dos autors, juntament amb un qüestionari sobre els Godó que Pla va enviar a Gaziel. Cal esmentar que només set cartes són de Pla, però malgrat aquesta desproporció constitueixen un testimoni revelador i valuosíssim de la relació entre dos dels millors prosistes de la nostra llengua. Serveixen també per trencar certs tòpics sobre els dos autors empordanesos i per conèixer alguns detalls tant de la seva vida personal com de la seva trajectòria literària.

Després d´uns anys de tibantor, de recels o d´indiferència, les cartes mostren de seguida una actitud d´acostament, de complicitat i fins i tot de mútua admiració. Gaziel, des de Madrid, demana sovint a Pla de veure´s i compartir un àpat i una llarga sobretaula: «Ens veurem l´estiu que ve? Potser abans? Déu ho faci. Jo us llegeixo amb gran plaer, de lluny estant, però més goig tindria de sentir-vos de la vora» (1947). De fet, Gaziel està convençut que entre ell i Pla hi ha molt punts de coincidència: l´amor al mar i al paisatge de l´Empordà, una certa concepció del periodisme i de la literatura i fins i tot una visió crítica i independent del món i de la situació del país, que sovint es barreja amb un deix de desencant o amb un volgut aïllament que s´assembla molt a l´exili interior: «Vós en la vostra fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i aquest desert de Madrid» (1953).

M´interessa, però, destacar aquella correspondència que parla del premi Sant Jordi de novel·la de l´any 1960, que fins aleshores s´havia anomenat Joanot Martorell. Pla i Gaziel en són membres del jurat, juntament amb Joan Fuster, Joan Petit, Martínez Ferrando, Jordi Rubió i Joan Pons. Al llarg de diverses cartes comenten i valoren les obres presentades al certamen, entre les quals n´hi ha de Calders, Pedrolo, Benguerel o Rodoreda, que hi concorre amb La plaça del Diamant (amb el títol de Colometa). Aquesta novel·la, però, no convenç Gaziel ni Pla, que arriba a definir-la com «un intent fallit». No deixa de ser curiós que dos autors tan lúcids i esmolats com ells deixin passar una obra tan fonda, tan potent, tan colpidorament humana com La plaça del Diamant. Però potser tot plegat corrobora el que Joan Sales li diu sovint a Mercè Rodoreda a les seves cartes: que els premis literaris són una rifa i que només el temps és un crític fiable.