Frankenstein és un llibre rotund en la seva tendresa, excepcional en la seva normalitat monstruosa. Un llibre que et diu el fàcil que és crear un individu -en els matrassos dels bruixots antics o moderns o seguint les amenes maniobres tradicionals-, el poc mèrit, dic, de concebre i gestar, i l´àrdua tasca de convertir la criatura en una persona. Entorn d´aquesta paradoxa van créixer les teories pedagògiques, la psicologia conductista i els centres concertats. Amb aquests pensaments vaig sortir de veure la pel·lícula Mary Shelley, el biopic de Haifaa Al Mansour dedicat a l´escriptora que va crear al monstre i que va passar pel purgatori de ser ell.

Bé, el cinema sobre literats té els seus problemes, ja que els escriptors solen oferir, com a personatges, un catàleg molt poc vistós d´angoixes rutinàries i de rutines angoixants i a veure com fabriques una història amb semblants materials. Els escriptors, a escriure. I els cercadors d´or i els butroners, a la pantalla. Al Mansour ho intenta, però segueix sent molt millor Frankenstein de James Whale, el genuí malson visionari que tradueix la novel·la al cinema, sobiranament. Mary Shelley entreté i el seu feminisme em sembla oportú i mesurat.

Mary Shelley es va obrir, com la flor deletèria de la datura, en una cruïlla d´idees revolucionàries i altres enrenous de l´esperança. Les idees són motors, vehicles que sense una persona al volant, solen servir per aixafar nens i vells. Mary Shelley, que va ser molt més intel·ligent que el seu entorn, va veure la cartellera plena d´espectacles de màgia científica: cada temporada il·luminava una altra lleva de poca-soltes que, aleshores i ara, venen a prometre la vida eterna. La nit que vaig llegir Frankenstein havia anat al matí a treure´m sang. No tenia ni un duro i volia anar a Astúries. Vaig llegir fins a l´alba i al voltejar la última pàgina, un devessall de llàgrimes em va rodar per la cara. Recorrien el camí invers cap a la deu de la compassió. En un dia i dues tacades havia conegut el vampir (no precisament el del pobre Polidori) i el modern Prometeu, que venia a suplantar els déus.