El 1576, ja retirat de la vida pública, el pare de la consciència moderna, Michel de Montaigne, va fer encunyar una medalla amb una balança com a símbol i una sola paraula en grec -epojé- com a divisa. Era el lema dels escèptics, dels homes que, segons assagista francès, havien optat per suspendre el seu judici davant el tall acerat dels que s´arroguen la possessió exclusiva de la veritat. Montaigne coneixia en primera persona la insolència dels falsos jutges. La França del segle XVI -tota Europa, en realitat- es dessagnava en una successió de guerres civils de caràcter religiós, a les quals no eren alienes les noves tècniques propagandístiques i pamfletàries que possibilitava la impremta. Igual que succeeix avui, el mal adoptava en primer lloc el rostre desitjable d´una veritat que aparentment desvetllava la mentida i reivindicava la justícia. Per això mateix, les mitges veritats resulten més perjudicials que les mentides declarades, ja que les primeres es revesteixen d´una superioritat moral que difícilment poden reclamar les segones. Montaigne sabia tot això -no en va ser alcalde de la ciutat de Bordeus, on va poder conèixer el revengisme que mou els fanàtics- quan va decidir allunyar-se de la vida pública i lliurar-se a una llarga conversa privada amb la seva consciència. La lectura dels clàssics va ser la seva guia, igual que els dilemes que havien hagut d´afrontar els grans homes del passat: aquelles vides exemplars que ara els cultivadors de la sospita s´esforcen a denigrar. Com va observar fa mig segle l´historiador anglicà Henry Chadwick, cap vida és del tot consistent; però d´aquesta ambigüitat no es dedueix una condemna. Montaigne preferia subratllar, senzillament, que «l´home és ondulant» i que la condició humana es resumeix en un dilema sense fàcil solució: «Som, no sé com, dobles en nosaltres mateixos». Així, en lloc de recórrer a la frivolitat de les sentències contundents oa la xerrameca dels sofismes, Montaigne es va lligar a l´escepticisme natural de la moderació, que és el que fa possible la vida civilitzada. Un escepticisme que ha de començar amb nosaltres mateixos i amb les nostres impressions i opinions, tan inflades en general amb els prejudicis i el coneixement superficial.

A l´autor francès li agradava passejar per una vall misteriosa en la qual percebia un feix de llums i d´ombres; de senders que es bifurcaven en destinacions oposats; de vides que es trobaven i es separaven, mogudes per l´atzar, el desig i la voluntat. Dubtava dels altres precisament perquè abans havia dubtat de si mateix. No conreava la sospita perquè estimava els homes i no tenia el envaniment de la superioritat. El seu món no era molt diferent al nostre, tot i que les creences hagin canviat significativament. També ara les ideologies defineixen espais d´una falsa puresa i els demagogs s´encarreguen de remoure el fang dels pitjors sentiments per corrompre l´opinió pública. O d´empetitir-la fins minvar aquesta amplada que ens converteix, aquesta riquesa que només l´aporta la pluralitat i el respecte i no el desdé monomaniàtic.

Tot i la fama immediata de que van gaudir els seus Assajos, Montaigne era una rara avis en la seva època. Va romandre aliè als oripells del triomf i al gregarisme recurrent de les idees pernicioses. L´observació i la Història li havien ense­nyat una paradoxal veritat: res envelleix més ràpid que les modes intel·lectuals, siguin quines siguin. No li preocupaven en excés els seus propis errors de judici, ja que sabia que eren inevitables i, per això, preferia anar una i altra vegada a aquest vell concepte grec que va fer encunyar en una medalla: epojé («em reservo la meva opinió»). No només per prudència -i molt menys per por-, sinó per amor a la veritat i a les persones. Perquè la veritat, quan no ens arriba retallada, és complexa, misteriosa i matisada. I perquè les persones naixem i creixem sota el pes de la fragilitat, com una argila mal cuita, esgarrapada per les espines de la vida. Llegir els seus Assajos ens ensenya que la saviesa no s´escriu contra l´home, sinó al seu costat, al nostre costat.