Brucel·losi, diftèria, tifus. Aquestes paraules eren freqüents fa cinquanta anys, però en aquests últims temps havien desaparegut de la circulació. La meva mare ens repetia contínuament que havíem de tenir molta cura amb el tifus: en beure aigua d'una font o en prendre qualsevol beguda que no sabéssim d'on venia o si no ens rentàvem bé les mans. La diftèria també era una amenaça constant per als nens dels anys 60 (circulaven històries terribles sobre els nens que morien asfixiats per la inflamació monstruosa que provocava la diftèria). I la brucel·losi, encara més rara, també sobrevolava les nostres vides. Cap al 1977, un amic m'explicava que havia estat vivint al camp i que havia enxampat una brucel·losi que l'havia tingut fora de combat durant molt de temps. El meu amic se n'havia anat de la ciutat a la recerca de la vida natural. Va trobar una casa aïllada sense aigua corrent ni electricitat ni res de res i es va posar a viure en contacte directe amb la natura, com una mena de Thoreau en el seu Walden. No sé si va ser feliç o si va trobar el que buscava. El que està clar és que al final va agafar una brucel·losi que va estar a punt d'engegar-lo a l'altre barri. Quan m'ho explicava -pàlid, fatigat, ullerós-, recordo bé la impressió que em va causar la paraula brucel·losi. Què era això ?, li vaig preguntar. «Una cosa que agafes quan estàs en contacte directe amb els animals», va dir. He oblidat de quines altres coses vam parlar aquell dia. Però la paraula «brucel·losi» no se n'ha anat de la meva memòria.

Avui dia cap jove que no tingui coneixements de medicina sabria dir què és el tifus o la brucel·losi o la diftèria. La diftèria havia estat erradicada per les vacunes. El tifus només es manifestava en la versió relativament benigna de la salmonel·la. I la brucel·losi era una cosa del passat tan oblidada com el nitrat de Xile i les esquelles de les vaques. I no obstant això, hi ha indicis inquietants que les coses estan canviant. A Barcelona, fa un parell d'anys, un nen va estar a punt de morir per culpa de la diftèria -el darrer cas detectat a Espanya havia estat el 1983-, només perquè els seus pares s'havien negat a vacunar-lo. No ha estat l'únic cas recent. I si es posa de moda el consum de llet crua -una moda en augment entre els amants de la vida natural, igual que el rebuig a les vacunes i als antibiòtics-, els casos de brucel·losi es dispararan en molt poc temps. I pel que fa al tifus, toquem fusta.

Per què estan passant aquestes coses? Suposo que tot està relacionat amb el mateix desig que va portar aquell amic meu a refugiar-se en una casa sense aigua ni electricitat, només pel nou somni hippie de viure una vida natural al més allunyada possible de la civilització. La idea era que tots els avantatges materials dels quals gaudíem ens estaven destruint com a persones i eren més creacions diabòliques del capitalisme, així que calia viure de la forma més primitiva possible. Sense vacunes, sense aigua corrent, sense enganys, sense traïcions, sense repressió sexual, sense lligams, sense compromisos socials, sense pors. En realitat, aquesta reacció ja havia estat descrita per Freud -i el 1929- amb el bell nom de «malestar de la cultura». Segons Freud, els éssers humans que gaudeixen dels avantatges d'una civilització altament tecnificada comencen a enyorar la vida primitiva dels pobles salvatges. I d'aquí sorgeix el desig subsegüent d'evadir-se de les lleis i de totes les normes del món burgès. Per als qui pateixen el malestar de la cultura, els vells instints de sang són millors que les vacunes i els antibiòtics, aquestes creacions de la diabòlica indústria farmacèutica que vol esclavitzar amb les seves mentides i les seves imposicions. I el rebuig a les vacunes i als antibiòtics suposa, per extensió, un rebuig a tot el que vingui ratificat pel coneixement acadèmic i per les veritats científiques.

El Maig del 68 va introduir aquests nous hàbits de pensar entre molts joves que es rebel·laven contra l'ordre establert: tot el que és vell i caduc, tot el que prové del coneixement adquirit en organismes acadèmics i científics -i per tant burgesos i per tant corruptes-, ha de ser combatut per enganyós i esclavitzador. Tornem a la vida saludable a la natura. Tornem a banyar-nos nus en els rierols transparents de les muntanyes. Tornem a beure la llet crua de vaca com feien els nostres avis.

Meravelloses idees. Meravellosos somnis. Només que aquests somnis han portat els seus particulars malsons. Coses com la diftèria o el xarampió, que ja crèiem erradicades des de fa molts anys. I aviat, la brucel·losi. I després, ja veurem.