En el meu poble, Arbúcies, l'estiu s'estrenava de veritat quan arribaven els senyors, la majoria de Barcelona, uns dies abans de la revetlla de Sant Joan, coincidint amb l'acabament del curs escolar. Altres, un xic més endarrerits, als voltants de Sant Pere. Els senyors deixaven la senyora i les criatures al poble, i ells s'entornaven a la ciutat, però els caps de setmana el passaven amb família i s'agafaven tot el mes d'agost per sojornar.
D'alguns d'aquests senyors s'explicaven llegendes urbanes de nits dissolutes i disbauxades amb colles d'amics gamberros i noies de moral esgarriada pels litorals del Maresme i per les sales de festa de Barcelona. La imaginació popular és propensa a fantasiejar facècies morboses i difamants.
Ara bé, com que amb alguns d'aquests senyors, molts anys després, vaig relacionar-m'hi per raons acadèmiques, vaig poder comprovar que eren molt llicenciosos i que efectivament en els estius de la meva infància havien enganyat la seva muller amb aventures crapuloses. Però també vaig adonar-me que en molts d'altres casos s'havia exagerat de forma injusta, simplement no agradava el seu tarannà modern, que xocava amb la idiosincràsia del poble; la brama calumniosa sobre llurs vides era una forma de desaprovació i de manifestar l'enveja.
L'estiueig d'abans era molt llarg i tranquil, monòton. Els «veranejants» -així se'ls anomenava- no granejaven massa, tret d'un parell de famílies; portaven una vida disciplinada de matins de piscina, dinar familiar, tardes de passeig per les fonts i pels llocs obacs i frescals de la riera i a la nit s'acostaven al poble a prendre una beguda. Cada dia feien el mateix. Nosaltres els observàvem amb admiració perquè eren els senyors de veritat i vestien elegants i alguna dona, escotada, cosa que enutjava el rector de la vila que la presentava com un ser diabòlic i ens obligava a dir-li quan ens trobéssim amb ella: «Senyora, miri què li ha caigut a terra». La pobra dona preguntava: «Què m'ha caigut?». I el xerric li contestava: «La vergonya». Un meu company va rebre una plantofada d'ella a la cara i nosaltres vàrem riure molt.
Per a la mainada es feia plenament l'estiu quan vèiem els senyors distants de dones presumides i modernes passejant cofois pel carrer més comercial de la vila o asseguts a la nit a la terrassa del cafè de Can Torres, manat pel meu amic el senyor Jaume, de qui vaig aprendre tantes coses i que em va presentar en Josep Pla.
Quan els estiuejants hi eren, ja hi érem tots i podia alçar-se el teló de l'estiu. Venien a civilitzar-nos, puix sempre adoptaren una posició de superioritat moral i cultural que ens rebaixava fins situar-nos a principis del segle XX. Els agradava molt fer el préssec, el mec. No pel fet que parlessin en castellà sinó per la forma desdenyosa com ens tractaven, cert que es detectava alguna mirada caritativa o de resignada complicitat; algun jove universitari foraster a l'hivern freqüentava amics del PSUC, però, a l'estiu, només es feia amb els senyorets. Malgrat la seva adusta aparença d'estiuejants acabalats, de mantenir-se estirats i llunyans, el cert és que els havien vist de nit entrar en els horts i robar tomates i enciams, préssecs i peres.
La incidència dels forasters a la vida cultural i festiva sempre va ser nul·la. Feien vida a part per no gastar, els forasters de la nostra edat anaven més escurats de butxaca que nosaltres. No participaren en cap activitat local, tanmateix el que hem d'agrair a les seves criades és que ens ensenyaren a cuinar plats desconeguts, com l'arròs d'estiu, el puré de patates amb escalivada i pernil, patates aixafades al forn amb tomata, carn picada i formatge, l'empedrat, i una gran varietat de truites. Menges econòmiques i ràpides de fer.
La burgesia antany preferia la muntanya al mar, cercaven un poble fresquívol, amb espais ombrívols, per sojornar durant els tres mesos caniculars. Les localitats que estaven de moda a les comarques de Girona eren Camprodon, Maçanet de Cabrenys, Viladrau, Sant Hilari Sacalm, Arbúcies, Ripoll, i llogarets del Pirineu o de la Cerdanya. Residir en un lloc o en un altre depenia del nivell econòmic de la família. Moltes d'aquestes, a finals de la dècada del 60, es construïren xalets, torres, a la Costa Brava i al Baix Empordà; els més rics es tornaven uns mesos al mar i uns altres a la muntanya.
Venien, com he escrit suara, al poble a finals de juny. Uns tenien una casa llogada, altres de propietat i se n'anaven la tercera setmana de setembre. Molts parlaven castellà per la seva condició de funcionaris de l'administració. També hi havia industrials del tèxtil i de les begudes, i persones amb professions liberals, com advocats i metges.
Alguns d'aquells nois superbs quan estudiava a Barcelona els vaig tractar com a companys; els vaig recriminar l'actitud senyorívola i menyspreativa que havien adoptat amb nosaltres. Un es limità dir-me en to fanfarró: «Mira, noi, encara hi ha classes i nosaltres som els senyors». La vida no li ha somrigut gens i acabà de cambrer en una població del litoral, tan avergonyit que un dia que companys del poble hi anaren a sopar ell s'amagà per no ser reconegut.
Ja ens advertiren els pares que la vida no és fàcil, és molt llarga i dona moltes voltes i el que sembla impossible amb el pas del temps es fa possible, i això és tan cert com no es pot afirmar mai d'aquesta aigua no en beuré, igual que no es pot anar amb el lliri a la mà perquè te'l prenen.
