Si donem per cert que «el PP ha tornat», com va dir el jove Pablo Casado després de la seva elecció com a president de la formació conservadora, caldrà preguntar-se d'on ha tornat, o a on se n'havia anat, el partit que va fundar Manuel Fraga durant els anys del mandat de Mariano Rajoy. El senyor Casado hauria de saber-ho millor que ningú perquè va formar part de l'executiva del polític gallec, i va ser nomenat per ell com a vicesecretari de Comunicació dins de l'operació de rejoveniment de l'aparell directiu que es va iniciar fa uns anys.

Però, pel que se sent i pel que es llegeix, aquesta suposició no té fonament, i el senyor Casado hi era com a agent infiltrat del senyor José María Aznar a l'espera del moment propici per aconseguir de nou el comandament. I aquest moment va arribar, com tantes vegades en la vida, per una sèrie de casualitats afortunades. La història, per recent, és ben coneguda. Sota pretext de l'enèsima sentència sobre un cas de corrupció en què estaven implicats personatges relacionats amb el PP, el socialista Pedro Sánchez va impulsar una moció de censura contra el president Rajoy amb el suport de Podem i formacions nacionalistes basques i catalanes. En el curs de la tramitació parlamentària es va donar l'oportunitat a Rajoy de dimitir i en conseqüència de convocar eleccions generals amb un altre cap de cartell al PP. El fins a aquell moment cap de l'executiu es va negar a passar a la Història com a únic cap de turc i la moció de censura, amb l'èxit de la qual gairebé ningú comptava, va tirar endavant després del canvi de postura del PNB. Després, Rajoy va dimitir de tots el seu càrrecs i se'n va anar a ocupar la seva plaça de registrador de la propietat a Santa Pola, després de convocar eleccions en el partit per nomenar el seu successor. Durant uns dies, es va estudiar la possibilitat que el senyor Núñez Feijóo pogués optar a aquest lloc amb suport majoritari, però a última hora va anunciar la seva renúncia de forma tan sorprenent com emocionada, cosa que va donar peu a tota mena d'especulacions. L'últim (o penúltim) capítol d'aquesta novel·la d'intriga acabem de presenciar-lo amb el triomf de Casado sobre Soraya Sáenz de Santamaría, la qual se suposava era la candidata in pectore de Rajoy. L'elecció de Casado s'interpreta com un gir a la dreta del PP en el seu intent de rescatar els votants que se n'han anat a Ciutadans amb un líder que competeixi en fotogènia i loquacitat amb Rivera.

La resta del programa que anuncia (restriccions a l'avortament, negació de l'eutanàsia, defensa de l'escola concertada, derogació de la llei de memòria històrica, supressió d'impostos, subordinació als interessos estratègics dels Estats Units, etc., etc.) són vells clixés reaccionaris que no sonen a nous ni en boca d'una persona de 37 anys. Tot i que en alguns mitjans ho qualifiquen com a retorn als valors de sempre posant-los en contrast amb la política que va seguir Rajoy que era, al seu parer, «socialdemòcrata». Per cert, l'eslògan de Pablo Casado, «el PP ha tornat», està pres literalment del que va utilitzar Pérez Rubalcaba el 2013, durant la Conferència Política del seu partit. «El PSOE ha tornat, companys», deia llavors.