Les piulades a Twitter de Carles Puigdemont sonen amb eco. Són escrites amb grandiloqüència i apel·len a conceptes ben alts com la democràcia, la llibertat o la dignitat. El drama és que de fons hi ha més pecats que virtuts en la figura de l'expresident. De tots els draps bruts que s'han investigat, n'hi ha un que s'ha passat per alt i serveix per refutar les seves paraules vàcues. Quan va entrar en política, qui llavors era el número u de Convergència a Girona va rebre successives trucades amenaçant-lo de mort. La premsa se'n va fer ressò i una consulta per internet ens adverarà d'aquella circumstància. Quan van ser els seus fills els amenaçats, aquell polític va plegar. Puigdemont va ocupar el seu lloc i en un principi també va fer veure que rebia avisos fins que la investigació dels Mossos va revelar que qui feia les trucades era el seu home de confiança, encara ara regidor. Com a alcalde ens va mostrar que no era apte per tenir la ciutat al cap, ens va mentir tant com va poder en afers que encara cuegen i ens va deixar de regal una colla de toies amb una ineptitud manifesta per fer rutllar el municipi.

La manipulació política es basa en dos eixos molt simples: la fe i la por. És la fe la que cega tot de catalans de bona voluntat que encara creuen que Puigdemont ens conduirà a la independència. L'ocasió ja va passar i ell i els seus acòlits van fer mans i mànigues per fer fracassar l'intent. També a la xarxa podem escoltar els seus discursos abrandats d'abans del referèndum per comparar-los amb les accions que després va prendre. Més fum. La seva fugida implica que el somni d'una Catalunya independent cau a les seves mans. Per sort, hi ha independentistes que són conscients de l'engany i passen vergonya veient el d'Amer fent el pallasso per Europa en nom nostre. Amb la fe cega, s'aparella la por a un conflicte civil a Catalunya. La comèdia dels llacets grocs és un entreteniment que res té a veure amb la independència però sí que funciona per consolidar el prestigi dels polítics que van fer fracassar la proclamació d'independència, amb una inversió de temps a presó que els garantirà una trona per anys i panys. La por dels processistes als arrenca-llacets no té cap altra funció que centrar les postures del gruix de la població. Quan els extrems es manifesten, tothom s'arrauleix al centre. Aquest és el llegat de Puigdemont i no cap altre. Per dignitat, ens hauria de deixar estar i seguir el seu Erasmus piulant sobre la bellesa de les ciutats que l'acullen.