L'alegre vistositat de les parades de fruita és un obsequi als sentits. Color, olor, bellesa, i fins i tot aquella col·locació ben dissenyada a les paneres, tot és fruit d'un treball que ha fecundat molt bé. El món de la fruita es mereix reflexió. Som al pinyol del Mediterrani.
Ens havíem rentat la cara tot menjant meló, a la manera infantil i primària. Era qüestió d'afanyar-se amb el meló, que (amb llenguatge turístic d'avui) diríem que venia a fer temporada, i després podia tornar per Nadal, però només es presentava a les taules amb estovalles ben posades, era com un recordatori, tota una altra cosa, és clar. Mai quedarà arraconada la fruita veterana, aquella que Jacint Verdaguer a la parada de Canigó feia tastar: «El préssec d'Illa com pom d'or rosseja, no tant com el raïm de Tarascó. La cirera d'arbós hi vermelleja amb el gínjol rient i l'ametlló».
Però des de fa uns quants anys les paneres de fruita llueixen nous colors amb noms brillants que ha calgut aprendre com ara kiwi, alvocat, mango, papaia, litxi i companyia fins potser a una dotzena de noms saborosos, que a la nostra infància no podíem pas imaginar. Algunes espècies han volgut arrelar; si volen escalfor pujada ho fan a Andalusia; si busquen humitat la troben a Galícia, i sense anar tan lluny a alguna comarca gironina ja hi tenim plantacions excel·lents.
Si es vol, l'arribada de tanta fruita diferent pot ser una semblança de la vida. La gran diversitat és un valor enriquidor, un estímul per plantar esperances, desitjos, confiances i afanys, és a dir tot allò que haurà de fructificar en sòlides realitats, però aquestes a vegades són de molt mal pelar. Ho saben prou bé els treballadors de les nostres comarques fruiteres que han arribat de lluny i agermanen la seva gran diversitat humana de procedències amb la diversitat i abundància de la fruita que podem escollir al mercat. Quan assaborim aquell plat preparat amb diverses menes de fruita tallada a trossets i adobada amb sucre i licor o suc de fruita, fem un homenatge a la diversitat, suma i multiplicació de sabors, és la semblança de la macedònia. I que ara els nostres amics els biòlegs de saló no surtin amb la rondalla de les espècies invasores, que voldria dir anar per estassar, no; més aviat ens hem d'obrir a aquella satisfacció del llibre del Gènesi, contemplant l'acabament de la Creació: «I Déu veié que tot estava bé.»
Llavors del Noucentisme a Catalunya el poeta Josep Carner va preparar un bon plat de festa major amb el llibre Els fruits saborosos, que va resultar ser obra cabdal de la poesia catalana. Era l'any 1906 i ara veig que el meu llibre diu que es tracta de la 22a edició d'aquella obra; és, doncs, una alta recomanació; i a la coberta del mateix llibre hi ha un bodegó enlluernant del pintor Paul Cézanne, amb el roig encès d'unes peces de fruita. Ara que la poma de Girona s'honora amb una denominació que passa fronteres cal llegir els versos que li va dedicar Carner, com a símbol del gran amor entre dos enamorats: «Mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum.» Ja seria cosa bona que algú pensés a esculpir el poema sencer sobre pedra d'entrada a una plantació de pomeres.
El poeta i el pintor varen fer-nos fixar en els valors de la fruita. Tanmateix encara s'engrescarien més, ara, veient el paisatge de la nostra fruita de diversitat, a la paleta del bon gust literari i artístic, perquè ara de fruits en tenim més i molt saborosos.
