Hi ha molts dogmes a casa nostra. Ara que ja no existeix el dogma del «marxisme-leninisme», ni el del «marxisme i el leninisme», ni el maoisme, ni l'esperit sant, ara ens hem inventat la dieta mediterrània, molt més perniciosa que totes les altres. Escriure contra ella és com estar disposat que t'apliquin un 155 i acabis a Soto del Real. Tot i aquests evidents perills i en honor als més sagrats principis del periodisme us explicaré una veritat que ningú vol explicar.

Quan arriba l'estiu, els diaris estan saturats i es posen a parlar de ximpleries, cosa que s'agraeix. De què parlen? Doncs de beneiteries com la dieta mediterrània. Es parteix de la idea que «abans» la gent menjava equilibradament i de forma sana. D'on han tret aquesta bajanada? Si ens referim a la postguerra, tots sabem que la gent passava gana. Franco, el que 40 anys després de la seva mort encara té un gran monument pagat amb 2 milions d'euros dels impostos de tots nosaltres i amb uns monjos que resen per ell, desenvolupava una política econòmica directament delirant -l'autarquia- mentre ell i els seus es dedicaven des del primer dia a fer-se rics. Molt rics. De fet, Franco mentre encara durava la guerra es va fer multimilionari, saquejant tot el que va poder. Podeu estar pensant: ens referim a abans de la guerra. Bé, anem a l'inici de la revolució industrial. L'esperança de vida dels catalans, segons va analitzar Ildefons Cerdà, era espantosa. La raó? L'escassa alimentació, ja que els sous que pagaven no donaven per alimentar correctament una família. I si anem més enrere? Els pagesos catalans estaven al límit de la fam sempre. Els pagesos s'alimentaven d'arengades que portaven de tornada els vaixells que exportaven vi. I si anem a l'edat mitjana, els pagesos tenien prohibit, a més, la caça als boscos dels senyors feudals. Per això sempre s'han dibuixat els capellans molt obesos i els pagesos molt prims. Els monjos espoliaven als pagesos catalans, anomenats serfs de la gleba, una mena d'esclaus. Per aquesta raó els millors receptaris a Catalunya són els dels monestirs.

O sigui que «abans» el poble català no estava prim per la «dieta mediterrània», sinó perquè literalment passaven gana, amb una alimentació desequilibrada del tot, que feia que amb qualsevol petita malaltia se n'anessin a l'altre barri. Mentrestant els monjos i els nobles tenien atacs de gota de tant menjar. Només cal veure el que explica el pederasta Baró de Maldà, per exemple, dels menjars a casa seva i al monestir de Montserrat.

Ara ja sabeu la veritat de la «dieta mediterrània», si voleu estar més prims el que heu de fer és no menjar res. I punt.