Fa cridar l'atenció que un dels regals que el president Quim Torra va fer a Pedro Sánchez va ser el d'una ampolla de ratafia. Molts mitjans espanyols es van afanyar a desqualificar-ho, blasmant l'atreviment de regalar un licor colonial anomenat « ratafría» ( sic). Com que, en canvi, els bascos tenen bona premsa a Espanya, si el lehendakari basc hagués portat una ampolla de Patxaran, segurament hauria estat aplaudit. Es tracta d'un licor elaborat amb l'objectiu de recaptar fons per a la lluita contra la MAT. La ratafia Corriols s'ha elaborat amb herbes collides a les Guilleries en racons preservats de la construcció del ramal de la línia de molt alta tensió (MAT) i s'ha creat a partir de la recepta especial de la ratafiaire Anna Selga. Fa uns anys, aquest regal hauria estat objecte de crítiques, per les connotacions que tenia la ratafia amb una estètica xirucaire, de beguda obsoleta i de quatre velles que jugaven a la brisca. Però diversos factors van conduir a la recuperació, amb èxit, d'aquest licor: les fires i concursos de Santa Coloma de Farners, Berga i Besalú, entre altres, la quantitat de cursets i xerrades que s'imparteixin arreu del territori, dels quals un servidor n'ha fet una quants, i posats a parlar de mi, els dos llibres sobre la ratafia -amb gran èxit- que he publicat. Però un factor important és que la ratafia va ser adoptada com a «beguda de la terra» per col·lectius de joves independentistes: la varen rejovenir de soca-rel i varen introduir noves maneres de beure-la -per exemple, amb glaçons, com a trago llarg, etc. Jo mateix vaig participar en promocions d'aquestes com a conferenciant o jurat, a Igualada, Berga, etc. Als amics de Berga, per cert, els vaig cedir un còctel que vaig crear, que vaig anomenar Giric en homenatge a dos amics suïssos -la Gisèle i l' Eric- que, com jo mateix, trobàvem la ratafia un pèl embafadora. La solució va ser barrejar-la amb ginebra, i la cosa funciona.
A més, la ratafia ha obtingut un gran èxit amb la seva introducció a la gastronomia: plats diversos -com algun que ha fet en Joan Roca d'El Celler de Can Roca-, coques, croissants, bombons, gelats, etc. Han aparegut com bolets, a part de destil·leries tradicionals, d'altres que elaboren aquest licor.
Proposem la següent definició de la Ratafia Catalana (sempre he proposat dir-ne «catalana», per no confondre-la amb altres ratafies que es fan a França i altres països, que són un licor diferent; en alguna comarca, ratassia): «Licor fet a base d'aiguardent o anís, o bé una barreja dels dos, amb possible addició de sucre i maceració de nous verdes i plantes (herbes, espècies, escorces, flors». A Catalunya la seva àrea d'extensió correspon a tota la regió de Girona i, des del Pirineu, a les comarques centrals i occidentals, en una línia transversal que va d'est a oest: Pallars, Alt Urgell, Vallès, la Segarra, les Garrigues. A la Vall d'Aran és Aigua de nodes (aigua de nous) i a Provença, Licor de Sant Joan.
A França el nom es refereix a una beguda alcohòlica força diferent, relacionada amb la zona de producció del xampany. És, de fet, un aperitiu elaborat amb aiguardent i most, corrent a la Xampanya (la casa Moet Chandon i altres de prestigi n'elaboren) i a la Borgonya. Sovint s'aromatitza amb taronja; també es troba aquesta ratafia als Estats Units, a Austràlia, etc.
