Hem conegut la llista de persones i de col·lectius que han estat mereixedors de la Creu de Sant Jordi. Però he hagut d'anar a Google per saber qui és qui -salvant les Cuineres de Sils i el seu coordinador, l'entranyable amic Xicu Anoro- en aquesta nova fornada de «persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural», com es llegeix en el decret 457/1981, de 18 de desembre, pel qual fou creat aquest guardó dissenyat per l'orfebre Joaquim Capdevila.

Si he fet ús del Google és perquè no em sonaven de res la immensa majoria dels premiats. Que no els reconegués pot ser causat perquè els anys et van situant en una generació a la qual segueix una de nova amb la qual pocs o nuls vincles has tingut. És una explicació que obeeixi a les lleis naturals que regeixen la vida de l'ésser humà.

O pot tenir una segona justificació: Que un bon nombre de guardonats ho hagin estat per mèrits «patriòtics» com ara ser portador d'uncions dels independentistes. Com que molts dels condecorats ni tan sols el senyor Google sap qui són, excepció feta que són uns perfectes desconeguts, em veig obligat a donar la raó a Xavier Bru de Sala quan diu, en El Periódico, que «l'absència de guardonats significatius que poden situar-se en els marges de l'ortodòxia sobiranista és total» i que, conseqüentment, «alguna cosa falla quan l'exclusió de mig país és tan flagrant». Acaba qualificant d'«instrumentalització política» el repartiment de medalles.

De creus de Sant Jordi se n'han repartit tantes -milers- que s'han devaluat per si soles. L'esmentat escriptor i articulista diu que, malgrat els esforços fets pels anomenats tripartits (PSC-ERC-IC) i els antics consellers Ferran Mascarell i Santi Vila en els últims temps, «usant fòrceps» per eixamplar el llistat de premiats cap al pluralisme, enguany s'ha patit un «retrocés» en observar-se que les creus representatives «són de part».

De part, s'entén, dels governants catalans i dels seus influencers que s'han decantat, salvant una minoria, pels que combreguen amb les seves rodes de molí. Aquelles que en sis anys no ens han portat enlloc si excloem la raresa d'implantar la discòrdia i la confrontació en el nostre país.

Dient-ho així, subratllant que la majoria molt majoritària són de la seva corda, potser sí que es compleix amb els requisits genèrics integrats en el decret de creació del guardó, però no amb la realitat dual del país. Tampoc amb el resultats electorals del 21-D que insistia en l'anterior: per més que sigui negat o no tingut en compte, el vot independentista, comptat un a un, es troba pel sota del no independentista.

Essent així, i així és, el govern del vicari Torra ens deu una explicació: Quina ha estat la trajectòria dels guardonats, quins han estat els seus mèrits i, si és possible, quines persones o quins col·lectius amb major significació han resultat marginades. Segur que no ens la donen.

Alguna cosa s'imposa quan la majoria dels premiats no tenen entrada en el Google per la senzilla raó que no disposen de cap qualitat que els faci mereixedors d'aparèixer en el més gran cercador del món. Si no s'està a Google, no s'està en el món. I no s'hi està perquè en res han destacat i en un ningú s'han convertit.

Aleshores, el criteri real de la selecció - salvant les excepcions que es troben en els col·lectius- és el d'exercir de llepaculs dels que en manen, però que en cap cas ens governen, perquè són una colla d'incapacitats. La instrumentalització política al millor servei del conestable de Waterloo es diu sectarisme. Una paraulota que divideix i mai no uneix. Que tinguin un bon agost.