Fa temps discutíem amb un grup d'amics sobre la democràcia i hi afegíem la paraula formal en el sentit de que tenia unes regles formals consensuades que havien de complir-se sí o sí per poder ser anomenada democràcia. Hi havia alguns amics que deien que no calia ser tan estrictes, que la democràcia havia de tenir regles més laxes. A la reunió hi havia un mexicà bon coneixedor de la política del seu país que va dir: si considereu que el compliment de les regles formals no té importància, us invito a visitar Mèxic i us puc ensenyar la realitat i veureu que no és veritat. Si allà les regles formals es respectessin tindríem un país ben diferent i molt millor. Ara a Catalunya hi ha qui la vol definir simplement com a sinònim de votar com si les votacions no fossin habituals en règims totalitaris. I hi afegeixo un segon exemple. Vaig participar en unes reunions d'un grup del Parlament per assessorar en temes de noves tecnologies ja fa uns quants anys. Allà vaig conèixer una persona amb qui vaig establir una bona relació i que havia estat anys treballant a la UE. Després d'un parell de reunions em va sorprendre dient que no tornaria i en preguntar per què em va respondre: aquí sempre es discuteix del mateix. Es comença totes les discussions com si no hi hagués cap acord sobre res i aleshores és difícil avançar. A la UE sempre treballàvem sobre una base que era allò acordat prèviament i, a partir d'allà, podíem avançar. Aquí sempre tornem al principi, és com si en una democràcia no acceptem que hi ha regles que ens hem donat i que hem de complir (fins i tot per canviar-les).

Potser és hora de començar a dir les coses pel seu nom. Democràcia vol dir molt més que votar. I el que va passar a Catalunya la tardor passada és que alguns van creure's el que deia l'exfuncionari de la UE, aquí podem començar de zero, tot el que hem acordat anteriorment no s'hi val, comencem de nou. Es van saltar les lleis del Parlament i en unes sessions depriments el 6 i 7-S van liquidar l'Estatut i la Constitució i van saltar-se els drets dels diputats perquè els feien nosa. Però no s'ho perdin, resulta que les eleccions al Parlament sí que s'havien fet segons les regles i sí que havien acceptat tenir majoria de diputats quan no eren majoria de votants. És allò de sempre agafo el que m'afavoreix i rebutjo el que no m'agrada.

I un cop el Constitucional va rebutjar les lleis que eren i van ser aprovades anti-democràticament van convocar un referèndum (si en tenen ganes poden veure els meus articles del 20 i 26 de setembre per veure com ho veia abans de l'1-O) il·legal, que no tenia cap seguretat segons els estàndards democràtics acceptats i ens el van fer passar com si fos democràtic i van declarar la independència de Catalunya i ara encara ens el volen fer passar com el súmmum de la democràcia.

Després ja ho saben, un president nomenat per la porta del darrere i a dit per en Mas es va deixar portar, no va tenir la valentia de convocar eleccions. Unes monedes i uns crits van ser més influents que les raons i ens va abocar a una DUI seguida del 155 i a les acusacions als polítics responsables de desobediència, revolta o com ho vulguin anomenar, perquè van rebel·lar-se, desobeir i proclamar la independència, o no? I un cop consumada la DUI (per la boca petita) el responsable principal es va desentendre de les conseqüències i va marxar amb uns quants amics al suposat «exili» (preguntin als exiliats de veritat, els de la guerra civil i veuran que hi ha algunes diferències) deixant els dirigents que van ser conseqüents amb un pam de nas. Després va venir el desconcert judicial per la qualificació penal del que havien fet i les possibles penes que comporten i l'excessiu zel dels jutges en usar la presó preventiva precisament contra els que han acceptat les conseqüències dels seus actes.

Fa poc hem conegut el que diu el tribunal alemany i realment estic sorprès de com l'entorn independentista tracta el tema. Si realment, com diuen, Catalunya està oprimida i els independentistes són un moviment d'alliberament, poden estar contents que diguin que no es van rebel·lar (o com ho vulguin dir)? S'imaginen en Mandela marxant d'amagat del seu país i defensant que no es va rebel·lar contra l' apartheid? A més, la justícia alemanya diu que la justícia espanyola és democràtica i que no es persegueix ningú per les seves idees, és a dir, deixa clar que les acusacions contra la justícia espanyola no tenen base. La veritat és que mirat des del prisma dels moviments d'alliberament, com ho volen presentar els independentistes, l'actitud dels líders fugats és més aviat llastimosa i, ho he de dir, té una bona dosi de ridícul.

Tindrem temps de parlar del que va passar el cap de setmana als congressos del PP i del PdeCat. Esperem a veure com el nou dirigent del PP i la Crida enfoquen el tema però tant les declaracions de Casado (embolicant-se en la bandera espanyola) com la defenestració de Pascal i l'entronització d'un Puigdemont convertit en Moisès no auguren res de bo. I mentrestant, els problemes de les desigualtats van esperant respostes a la Catalunya que va «fent República», tot molt simbòlic i poc realista.