Mala època per a la provocació, per ficar el dit sobre temes polèmics i intentar explicar-los o qüestionar-los amb ironia i mordacitat, per esprémer les seves tesis fins a cotes on la comprensió i la reflexió vagin una mica més enllà de les paraules. I no ho dic per mi, que amb prou feines entenc el reggaeton! Durant aquests anys de comoditats comunicatives no hem fet massa per orientar la nostra tímida intel·ligència cap a aquestes fites més comprensibles, ans al contrari, hem potenciat la nostra susceptibilitat i irascibilitat vers el món i les seves suposades imperfeccions, moltes amb raó i altres amb no tanta. Cada vegada tenim la pell més fina i ja no ens molestem a pensar o a intentar raonar davant d'allò que trenca els nostres esquemes i optem per l'ofensa com a primer i únic mecanisme de defensa. A més, la majoria de vegades ho fem en el marc d'agrupacions que actuen com a petites grans sectes que, també sovint, no admeten el dubte o la crítica i que donen forma a una mena de -si em permeteu el símil «comiquero»- lliga d'ofesos extraordinaris: amants de la tauromàquia, vegans, animalistes, artistes, cahieristes, bastards, feministes, avortistes, tradicionalistes, independentistes, unionistes, homosexuals, heterosexuals, culers, merengues, tots, sigui com a part d'aquests o altres aquelarres grupals o a títol individual, ens creiem sempre per sobre del bé i del mal, carregats de raons ofensives per tornar-nos-hi furibundament, no a la recerca de l'entesa agermanada, utòpica, sinó del triomf de la humiliació final.

Fa anys que som presoners d'un règim de pensament políticament correcte, de les seves maneres autoritàries que criminalitzen no només allò que extralimita la llibertat d'expressió sinó, principalment, tot el que sona malament o sembla provocador, incòmode, per molta veritat o crítica a l' establishment o al que sigui que proposi. Ens hem tornat tan simples i insegurs, tan miserables, que fa por. I molta pena. Tot plegat recorda a la magnífica novel·la d' Umberto Eco, El nom de la rosa, sobretot a la no menys excel·lent versió fílmica, on el seu bondià protagonista, l'investigador franciscà Guillem de Baskerville, havia de fer front a una conxorxa ultracatòlica que cobejava exterminar el poder alliberador i modernitzador del riure, la ironia i l'estimulació crítica. I aquí seguim.

Els personatges que més s'ajusten a aquesta entranyable tipologia d'ofesos, o simplement són els que jo més adoro, són els virtuals, en especial aquells suposats amics de xarxes que mai saps d'on cony baixen o aquells altres que creies abduïts per l'oblit i que, un bon dia, apareixen indignats del no-res per dir-te que no ets prou correcte i equànime amb els teus comentaris o simplement per insultar-te. A tots ells van dedicades, sens dubte amb amor, les conegudes i penetrants paraules del gran filòsof humanista Ford Fairlane: «Tants gilipolles i tan poques bales!».