Les Patates, rosses

Miolava, ahir, al Twitter, El Gat Negre (@elgatnegre007): «Segons m'explica la meva mare, la meva besàvia no havia dit mai patates fregides, sinó patates rosses. Algú coneix més casos d'aquest ús? Dubto que fos un ús personal de ma besàvia. Suposo que patates rosses s'havia dit en contrades catalanes». Comentari a priori intranscendent, però que a mitja tarda ja havia generat 1.100 reaccions i s'havia reenviat més de tres-centes vegades. «A casa meva n'hem dit sempre 'patates rosses', però, òjut [ sic.]! A les de xurreria», apuntava Empar Moliner (@emparmoliner). A casa els pares n'hi ha hagut sempre, de patates rosses -de bossa i de fresques-; més que de fregides, tot i que és de justícia admetre que en els últims anys les segones s'han anat imposant a les primeres. «Patates fregides», per desgràcia, són el que mengen els meus fills. Mea culpa: he deixat que el català més insípid s'hagi imposat; a partir d'ara, però, maldarem per recuperar la saviesa popular en aquest àmbit concret, perquè «patates rosses», de fet, és un concepte molt més precís (i contundent, i sonor, i...) que «patates fregides»: una patata és rossa quan acumula un temps concret de cocció, quan presenta un color molt determinat; una patata rossa no pot ser un pèl crua, ni tampoc un punt massa cremada; una patata rossa només pot ser rossa, cosa que no podem dir d'una de fregida, que pot estar-ho molt o poc, que pot ser bona o dolenta. Una patata rossa mai no falla: la definició és tan exacta que no admet el més mínim marge d'error. «Sí, patates fregides, patates rosses, patates viues,...», comenta @Annapg10. «Viues?»: «a l'Empordà encara la gent gran ho diu... i també per Banyoles», respon la tuitaire, que diu ser de l'Empordanet.