El prestigi d´Espanya
Jaume Paradeda Pla Riudarenes
El Ministre d´afers exteriors, senyor Borrell, està preocupat perquè el president Puigdemont, des del seu exili i sense esforçar-se gaire, pugui explicar al món com de malament funciona l´estat espanyol, cosa que, segons Borrell, l´està desprestigiant. Hauria de tenir en compte que, el respecte i el prestigi, un se l´ha de guanyar. Començant per la monarquia, en el seu entorn, s´ha guanyat el prestigi? Els jutges que instrueixen inventant-se fets que no han succeït i Europa els rebutja... això dona prestigi? Les garrotades que van repartir la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, l´1-O, eren fictícies o reals? Que uns polítics que no feien res més que obeir la voluntat de les urnes, els uns estiguin a l´exili i els altres a la presó, això es just? Quan uns brètols es dediquen a carregar-se les creus grogues de les platges i de la plaça de Vic, i ho fan impunement, invocant el nom d´Espanya... creu que això dona prestigi? Certament, senyor Borrell, la desinfecció que ha recomanat per a Catalunya crec que li fa més falta al país veí, anomenat Espanya. I tal vegada, el que a vostè li preocupa s´arreglaria sense fer res més.
Ens volen reconquistar
JOAN JANOHER I SADURNI VULPELLAC
Aquesta és la simbologia dels populars, almenys el Delfí d´Aznar així es manifesta. Almenys, del vist al congrés dels populars, es desprèn aquesta inquietud, manifestada per Pablo Casado, desprès d´haver guanyat als altres candidats. Creu que el seu liderat ha de comportar estratègies més dures de les que hem conegut. Que no s´equivoqui! En som conseqüents, encara que pretenguin pressionar P. Sánchez i no permetre-li moure´s, per poder renovar en part les estructures de l´Estat. És un lligam on el seu govern continuarà depenent dels vots de la moció.
Els errors i el no acceptar les sentències europees de reformes judicials poden incórrer a desqualificacions imprevisibles de les reaccions dels partits que el varen recolzar. Crec que convé mantenir la confiança en els que li han atorgat la governabilitat. I, a més, hauran de comptar amb l´amenaça de Casado. Ell se sent un triomfador, per això escalfa els motors d´enfrontament dialèctic sense adonar-se de l´imprudència demagògica envers tornar a reconquistar als catalans. On mai ho han aconseguit, i continuarem salvaguardant la nostra llibertat.
Espanya
Josep Baella Isanta girona
Espanya vam arribar tard a la primera Revolució Industrial. Al concili de Trento, vam triar el Déu de la inquisició (catòlic), en lloc del Déu modern (protestant), que permetia i fomentava el comerç. Mentre que països de Centreeuropa es desenvolupaven econòmicament, a Espanya teníem la llosa de l´església a sobre. Durant la Revolució Francesa, vam escollir el bàndol equivocat, i els ideals de la Revolució Francesa no van arribar a entrar a Espanya, ni a decapitar reis. Durant el segle XX, Espanya va ser un simple espectador de tots els acords internacionals, i posteriorment va arribar el franquisme (autarquia). Niño Becerra ens diu que Espanya va tenir la seva oportunitat: entre el 1500 i el 1600 es va convertir en l´únic proveïdor de plata d´Europa, però aquella oportunitat la va emprar a construir palaus i catedrals, i a importar béns de luxe. L´única cosa que Espanya va aconseguir d´aquell segle va ser una inflació descomunal.
Gay de Liébana explica que entre els anys 96-97 al 2016-2017 , la inversió publica espanyola ha tingut un excés de despesa evitable del ordre dels 91.000 milions de euros, destinats a construir línies d´AVE. Enriqueta Aragonès, experta en la teoria dels jocs, assegura que la relació de l´Estat amb Catalunya és totalment asimètrica i de dominació, és com la d´un amo i un esclau.
Els bons educadors. La PAP
Martín Martínez Martínez BARCELONA
Sovint es discuteix sobre què s´ha d´ensenyar, sobre com s´ha de fer i sobre quines han de ser les qualitats del bon docent. I també sobre si s´ha de tenir un llibre text o no.
Hi ha una resposta fàcil. La resposta que més es repeteix entre els ensenyants, que s´han implicat durant anys, que han gaudit amb la interacció i que han vist resultats, és aquesta: «Els coneixements apresos haurien de millorar el nostre funcionament, és a dir, haurien de ser funcionals. El bon mestre és el que està més pendent de les preguntes, és a dir, del que necessiten saber els seus alumnes, més que de la seva disciplina. El llibre no ens hauria d´impedir adaptar-nos al nivell dels nostres alumnes, aprofitar els successos rellevants i observar la realitat i experimentar amb ella».
Sigui com sigui, la clau al final la té el mestre. Ell ha de saber obrir la finestra, assenyalar els objectius bàsics i acompanyar. Aquesta preocupació per la importància del docent existeix a tot arreu. A Catalunya és fa una prova, prèvia al començament dels estudis d´educació, per determinar qui té les aptituds necessàries per ser educador. Jo conec la prova esmentada. La PAP. Sospito que alguns dels suspesos serien molt bons obrint finestres, i senyalant camins, i oferint respostes. La prova mesura coneixements acadèmics i poca cosa més.
