No deixa de resultar paradoxal que el llibre més brillant sobre la reinstauració de la democràcia a Catalunya l´hagi escrit un antic col·laborador de Tarradellas, rector de la Universitat de Barcelona durant anys, la visió crítica del qual sobre el que va suposar, va ser i és el pujolisme implica alguna cosa més que una distància intel·lectual -enorme en aquest cas- i ens remet a un ideal de servei al país. El llibre el signa Josep Maria Bricall i es titula Una certa distància (Edicions La Magrana), més un conjunt d´assajos memorialístics que unes memòries o un assaig, més el testimoni d´una determinada concepció de vida (pública i, de vegades, privada) que un simple registre autobiogràfic. Bricall reivindica el llegat de Tarradellas alhora que enumera el reguitzell de vicis que ha suposat el llegat de Pujol. En aquest sentit, no hi ha gaire diferència amb la degradació de la classe política i del servei públic que ha patit la resta d´Espanya, encara que els matisos que incorpora el nacionalisme estret siguin sempre particulars. És una malaltia que s´ha traduït en el brutal empobriment del debat públic -ja sigui a nivell parlamentari o en els mitjans de comunicació- i en el triomf de les retòriques emocionals sobre qualsevol projecte civilitzador de la societat.
Davant de Tarradellas, Bricall assenyala que allò característic del pujolisme ha estat la seva obsessió per «fer país» més que per governar. O, si escau, per un cultiu premeditat de la victimització nacional amb l´objectiu de construir un demos no només diferent a l´espanyol, sinó sentimentalment hostil a aquest. Si «Tarradellas va dedicar la seva vida a què Catalunya s´entengués amb Espanya» -la qual cosa no ens allunya molt de la tesi central de l´historiador Vicente Cacho, favorable al catalanisme de principis del segle XX com un vector de modernització d´Espanya-, el pujolisme es va obstinar a buidar la presència de l´Estat a Catalunya i a substituir-lo pel clientelisme autonòmic, el control del relat i la inflació simbòlica. Insisteixo, res gaire diferent al que ha succeït a la resta de comunitats, tot i que amb les particularitats pròpies del cas català.
Al final, la idea bàsica que recorre Una certa distància és que només la meritocràcia al servei de la comunitat construeix Estat, i que això exigeix ??lleis, institucions i serveis públics de qualitat, fins i tot a costa de sacrificar falsos consensos, moltes vegades ineficients i sovint costosos. I que el mèrit, les institucions, els alts funcionaris formats en una Escola Nacional d´Administració -com se seleccionen les elits franceses-, el servei deslligat del clientelisme dels partits, la racionalitat com a principi rector de la política -i no la manipulació interessada de les masses a partir de promeses impossibles de complir i de rancors infinits- són els actius que defineixen les històries d´èxit enfront de les del fracàs. «Crec que l´única manera en política -i en tot- de no cometre un embalum d´equivocacions seguides -escriu Bricall- és sotmetre-la a la racionalitat. I fer-ho vol dir fer-la dependre del dubte. Aquest és el paper reservat als parlaments, penso. Ells garbellen els objectius, les raons, els mètodes i les limitacions en els diversos assumptes, i així primer dubten, després pregunten i, a la fi, esbrinen el que hi ha d´enredat. Exercir un control brutal o subtil de l´opinió o de la crítica és la millor manera de fallar i confondre». No es pot dir molt més ni fer-ho molt millor.
