(A la Juani , que va perdre la feina)

Cada dia hi ha més gent sense feina, cada dia hi ha més jubilats, cada dia hi ha més rodamons, destrempats, lladregots, marginats, pobres, immigrants, ciclistes... Tots aquests personatges són invisibles enmig de multitud de turistes, que van amb ramats a veure la Catedral i les restes del Call jueu gironí.

Avui, abans de parlar de la Juani, vella coneguda, volem reflexionar com a viatgers locals, caminants a peu de tots els indrets de Girona, Salt i Sarrià. Parlarem d'una nova collita que hem fet d'observacions de carrer, sempre trepitjant la ciutat de camí cap a les biblioteques públiques i també dels supermercats.

Pels passos de vianants ens trobem moltes dones marroquines amb nens i sovint embarassades, moltes llatinoamericanes, els romanesos van de baixa, afortunadament, com que fa més temps que varen arribar, molts ja han trobat feina.

Els nadius o van en cotxe o són a casa mirant el televisor, i els joves van i venen de l'escola, hipnotitzats pels mòbils. Tots plegats, amb aquesta nova dèria, semblen espectres, que caminen absents pels carrers, a punt d'esclafar algú, sense veure ningú ni parlar-hi.

Se'ls veu alienats, esclaus dels auriculars i les pantalles digitals que arruïnaran tota la galàxia Gutemberg. Ens preguntem què miren amb tanta afecció hores i hores? Fins i tot la dona de la neteja del nostre bloc la trobem asseguda enmig de l'escala consultant el cel·lular. Nosaltres li reprovem l'actitud i ens diu que, contra el que pot semblar, no estava xatejant en hores de feina sinó que estava enviant un missatge a la central per reclamar uns detergents que se li havien acabat.

Almenys la Juani, com la vella Trini, no té mòbil. A aquestes, com les que van amb gossos, els agrada parlar, i amb l'excusa que es troben amb altres passejadors aprofiten l'avinentesa per fer petar la xerrada.

La Juani no té gos. Ja fa uns quants anys que va perdre una feina important. Feia d'administrativa en un bufet d'advocats que marxaren a Madrid.

Ella que és molt catalanista, balladora de sardanes i cantaire d'un orfeó no va voler emigrar a la capital del regne i després de fer diverses feines va acabar agafant una depressió. No podia agafar el son i a trenc d'alba s'aixecava per anar a peu camí dels Àngels i sobretot de Sant Miquel.

Durant uns anys, es tancà en si mateixa i deixà de ballar, cantar i anar a totes les manifestacions. Una noia més aviat ben plantada, simpàtica i esportiva a causa de les circumstàncies, canvia el caràcter, es torna adusta i fins i tot malcarada, deixant de saludar i aturar-se a xerrar amb amics i coneguts.

De sobte, es desconnecta del món al qual pertanyia i es comença a relacionar amb gent marginal i problemàtica, sovint amb pocs recursos. La Juani es relaciona sobretot amb nouvinguts, preferentment magrebins i subsaharians, no tant per lligar sinó més aviat amb l'afany d'ajudar-los.

La Juani, a banda de catalanista, té també una vessant social i religiosa. Es confessa catòlica practicant, no només d'anar a missa. És d'aquelles persones entregades que sovint no només assisteix a les cerimònies sinó que participa a la litúrgia llegint les lectures i plegàries. Aquesta pràctica religiosa la serenava i l'estimulava l'esperit cristià d'amor al proïsme.

Quantes bones obres ha fet sempre la Juani, quants desenganys també. Ens recorda la Justine, la protagonista de la inoblidable obra del Marquès de Sade Justine o les dissorts de la virtut.

Sobre el tema sexual, la Juani, és delicat entrar en aquest jardí, segurament encara és verge. Malgrat que ja ha superat els 60 anys, tot i haver tingut molts amics i coneguts ha volgut protegir sempre molt la seva vessant més íntima.

Sigmund Freud diria que la pressió familiar-clerical, autoritària dels pares l'ha condicionat molt. A la seva joventut, la Juani, que era una noia ben plantada, que va tenir molta requesta, va sublimar la seva existència en la feina i ara quan li ha mancat el treball, se li ha ensorrat el seu món i s'ha trobat sola caminant sense rumb per fora les estacions, mercats, carrers, amagada rere les seves ulleres negres, fent cara seriosa, més aviat emprenyada, insatisfeta de com l'ha tractat la vida.

Ara fa uns mesos que ha deixat unes pastilles que feia anys que es prenia i sembla que això li ha anat bé per reprendre una mica la seva vida social. S'ha aturat a parlar amb mi per xerrar i m'ha dit que em compraria una pintura. En els seus millors moments, la Juani havia començat a fer una petita col·lecció d'art d'obra d'artistes gironins.

Finalment, la Juani m'ha confessat una cosa que jo ja havia intuït. M'ha dit que darrerament ha descobert la seva veritable identitat sexual i ara té xicota i s'hi vol casar. Hem quedat que si aquest desig es fa realitat i finalment passa pel registre, l'obsequiaré amb un quadre com a regal de noces.