El tema dels gossos

Lluís Torner i Callicó girona

Ahir, en llegir el diari, una notícia, de caràcter local, ens va posar en guàrdia, i ens va deixar preocupats i enfadats. Als que tenim un gos, per culpa dels que tenen un amo que no respecta les normes del més elemental civisme, i deixa que el seu animalet es pixi a les façanes, ometent la recollida de les caques i fins, en algun cas, portant-los sense lligar, ara, en lloc de penalitzar-los, se´ns posa a tots dins del mateix sac, i se´ns limiten els llocs on treure´ls a passejar; cosa que fa realitat aquella dita: Pagar el just pel pecador.

De gent incívica, en moltes qüestions, malauradament, sempre n´hi ha hagut i n´hi ha, i si no s´hi posa remei ni continuarà havent. Però el que no és correcte és que la solució que es prengui perjudiqui els i les que sí obrem cor­rectament, i que procurem no molestar ningú, i menys a la gent que no els agraden els gossos. Pensem que és un tema prou important, per a tots aquells i aquelles per als quals tenir un gos és més que una simple distracció, i consegüentment, abans de prendre segons quines decisions, caldria demanar el parer als usuaris, per tal de cercar solucions coherents, per això paguem els corresponent impost, per tenir-los. És el nostre parer.

Obsessió malaltissa

ÀNGELA FERRER I MATÓ. girona

Mani qui mani a Madrid l´únic problema greu és Catalunya. Al flamant nou líder del PP, Pablo Casado, el primer que se li acut és intentar per tots els mitjans que no es pugui fer el referèndum mitjançant una nova llei. No hi ha problemes amb els immigrants, no hi ha problemes amb les vagues dels aeroports o dels taxis que tant de mal fan al turisme, no hi ha problemes amb els pisos turístics o de narcotraficants. Tampoc n´hi ha amb l´abús d´alcohol per als menors i/o conductors... Només existeix el problema català. I ja no parlem dels presos, que ja es necessita cara per tenir-los engarjolats mentre campen cor­ruptes i lladregots que entren i surten, sobretot surten, de la presó. Aquesta obsessió anticatalana jo diria que és malaltissa i no hi ha metge que pugui curar-la!

La psicologia

de l´odi

Xavier Serra Besalú GIRONA

En el seu article «Sobre España, los españoles y lo español» (1959), Camilo José Cela afirma que «el vici que afecta la massa espanyola és l´enveja» i afegeix que «Unamuno parla de l´enveja com l´íntima gangrena de l´ànima espanyola». Reflexionant sobre què pot moure la set de venjança i el menyspreu de la cultura catalana d´alguns, he trobat una llum. Potser estigui equivocat i la seva actitud -en certs jutges, policies, periodistes i altres ciutadans- sigui moguda pel desig d´aconseguir un major benestar comú o oferir uns principis nobles però -com diria l´humorista José Mota- «¿... y si no?».

Els catalans -freqüentment amb competència òptima- som bilingües; de fet, molts dels més joves, «plurilingües». En canvi, és freqüent trobar castellanoparlants -d´orígens ben variats- que no ho són: és comprensible. Podria generar, alguna vegada, aquesta reacció «de rebot», d´incomoditat o inseguretat? És una actitud adequada?

Tots podem aprendre, millorar, saber viure en entorns multiculturals (ho experimentem cada dia). Jo no em sento ofès quan he de moure´m en un altre ambient idiomàtic. Sé que a un francòfon belga o suís, que no domini l´holandès o l´alemany, respectivament, aquesta situació no els genera menyspreu. Per què alguns espanyols, en ocasions, ordenen aquell «¡hábleme en cristiano!» quan t´expresses simplement «en català»? Si es dona el cas, uso l´espanyol, lògicament. Sense tensions.

Diuen que hi ha una sana enveja que incita a la superació, i una «cochina envidia» que és com una sarna espiritual. Fins i tot aquesta no seria tan greu, només un problema «personal». El trist és que hi hagi partits polítics i líders que facin de la generació d´odi a partir d´una possible enveja populista el nucli del seu projecte: tinc exemples, i vostès els coneixen.

No es deixin entabanar: siguem proactius, constructius, lliures.