Al mòbil hi porto una foto d'un oncle avi meu al qual mai vaig conèixer. Impossible conèixer-lo perquè va morir fa ara vuitanta anys, a la batalla de l'Ebre, en algun lloc que ningú sap exactament on és. El meu oncle avi Guillem era molt jove (vint-i-pocs anys), va néixer a Manacor i el van cridar a files durant la Guerra Civil. A la foto que porto està vestit de soldat, amb un uniforme que sembla nou, com acabat de comprar. No se'l veu gaire alegre ni sembla gaire orgullós de vestir l'uniforme, com si ja es veiés venir el que l'esperava a la seva destinació de soldat. La meva àvia, que l'estimava molt, gairebé mai va voler parlar-nos d'ell. No sabem si tenia xicota o si tenia plans per al futur o quines coses li hauria agradat fer amb la seva vida. L'única cosa que sabem és que un bon dia li van dir que havia d'agafar un fusell i posar-se aquell uniforme i començar a tirar trets. «Per Espanya», li van dir. «Pel caudillo», li van dir. En una altra foto que guardava la meva família se'l veia en algun paratge mig desèrtic, en algun lloc del front, estirant d'una mula a la part alta d'un turó. Això és tot el que va quedar d'ell. Potser el va matar una bala disparada des de l'altre bàndol per un noi molt més jove que ell, de tot just 17 o 18 anys -els de la «lleva del biberó» republicana-, algú que tenia la mateixa por i que no tenia gens de ganes de jugar-se el tipus, si s'escau «per la República», o «per la revolució», o «per Catalunya», o per qualsevol de les altres raons per les quals en l'altre bàndol enviaven els nois de disset anys al escorxador.
Pobre oncle Guillem: va desaparèixer sense deixar rastre en una guerra que li importava un pebrot i per una causa que li importava un rave. O potser no: potser la guerra li importava perquè s'havia cregut la propaganda («Per Espanya», «Pel caudillo»), i havia decidit prendre partit per ella, fins que va comprovar que la propaganda i les belles paraules que enardien els joves amb cançons i amb desfilades -i que produïen un efecte tan eufòric com una droga- al final només acabaven convertint-se en trinxeres i en polls i en gana i en por. El mateix exactament que van descobrir els seus adversaris de l'altre bàndol, també morts de gana i set i por i polls.
En només quatre mesos de combats a l'Ebre, els republicans van perdre deu mil homes i els franquistes 6.500, una xifra esgarrifosa per al que era el nostre país. El gran Joan Sales, que era capità d'un batalló republicà, explicava en les seves cartes al poeta Màrius Torres que aquella ofensiva era un disbarat que no va servir per a res. I també deia que respectava molt més els seus enemics que combatien en primera línia que els polítics de la rereguarda que vivien molt còmodes difonent missatges bèl·lics -valentia, compromís, sacrifici- que mai s'aplicaven a si mateixos. És clar que sempre hi ha uns que encenen els ànims i preparen el terreny per a un conflicte civil -amb la seva propaganda, amb el seu odi, amb les seves mentides, amb la seva actitud irresponsable-, i després són els pobres diables els que han de pagar les conseqüències, morint en combat o caient assassinats en els tèrbols episodis d'extermini planificat, com en la terrible repressió franquista que es va viure durant la Guerra Civil.
Sempre m'he preguntat si l'oncle Guillem va pensar alguna vegada, quan tenia 18 o 19 anys, que pocs anys després li tocaria morir en un front de guerra, en un paratge que no coneixia i defensant unes idees que potser tampoc reconeixia com seves. Suposo que ell imaginava que l'esperava una altra classe de futur: casar-se amb una noia, potser emigrar a l'Argentina (on tenia família) o entrar a treballar en el negoci del seu pare (que tenia un cinema i un garatge), i per descomptat banyar-se a l'estiu a Porto Cristo i gaudir una mica de la vida. I com ell, milers i milers de persones a les quals la guerra va agafar desprevingudes, sense saber per què els havia tocat a elles viure la por i la mort i la fam i els polls. Molts manuals d'història expliquen les guerres com si fossin equacions matemàtiques -«El 18 de juliol de 1936 hi va haver una revolta feixista contra la República»-, i encara que aquesta fórmula és inqüestionable, la veritat és sempre més complexa i més sinuosa. Els conflictes es produeixen perquè abans, durant molt temps, els grups polítics prediquen l'odi a l'adversari i el converteixen en un ninot sense dret a existir. I un dia els moderats desapareixen d'escena i els fanàtics de tots dos bàndols ocupen el seu lloc. I de sobte tot es converteix en mentides i en falsificacions de la realitat. I ja no hi ha res més que campanyes d'intoxicació política que només pretenen espantar i enganyar a la població. Els invents i les fake news no són fabricacions de Twitter. Són fenòmens molt antics que fa molt de temps que fan la seva tasca. El meu oncle Guillem potser va creure en ells («Per Espanya», «Pel caudillo»), fins que un dia va topar de cara amb una mort idiota en una batalla.
