La política necessita dels seus mites de la mateixa manera que la Història. Els models de generositat, per exemple, que defineixen la grandesa de les persones. Penso en Cincinnat, a qui tant va admirar Cató el Vell per il·lustrar les virtuts del patriotisme romà: el valor personal davant els perills i el desinterès pels honors, l'absència d'orgull i l'austeritat com a signe de distinció. En dues ocasions, el Senat el va nomenar autoritat màxima per fer front a dues guerres, una d'externa i una altra d'interna. En ambdues ocasions també, un cop complerta la seva missió, es va despullar de la toga i va tornar a les seves terres per prendre de nou l'arada. Darrere del seu prestigi es troba l'origen no només del nom de la ciutat de Cincinnati, a Ohio, sinó també la norma que regeix entre els presidents dels Estats Units de complir només dos mandats com a màxim al capdavant del seu país, un costum que a Espanya va voler imitar José María Aznar.
No sabem què devia passar pel cap de Josep Borrell quan va rebre la trucada de Pedro Sánchez perquè formés part del seu govern, però cal pensar que, igual que Cincinnat, va acceptar l'encàrrec mogut més per un sentit del deure que pel desig de poder. D'aquesta manera, la seva figura actua de contrapès davant dels instints maquiavèl·lics que han portat Sánchez a la presidència. Si per al líder socialista i el seu equip d'assessors l'objectiu principal d'aquesta curta legislatura passa per crear un cordó sanitari al voltant de populars i ciutadans -la qual cosa, al seu torn, obliga que els pactes de govern del PSOE s'articulin al costat dels partits d'extrema esquerra i els nacionalistes-, per a Borrell la virtut política exigeix el respecte íntegre a la Constitució; més encara en períodes com l'actual, definit per un obert desafiament territorial. I això vol dir no trencar vincles ni ponts amb l'anomenat bloc constitucionalista. O, el que és el mateix, amb els partits que l'estratègia actual del govern pretén aïllar.
L'altre vèrtex d'equilibris en què es mou Borrell seria l'eix d'influència de l'actual govern sobre Catalunya: el ministre d'Afers Estrangers, d'una banda; Batet, Iceta i bona part del PSC, de l'altra. Perquè sembla indubtable, fins al moment, que l'estratègia de Sánchez es defineix per un acostament a la qüestió catalana que pretén desinflar el victimisme nacionalista més que encarar-la de cara. Bones paraules i gestos continus, que han estat respostos amb renovades apostes a l'alça per part de l'expresident Puigdemont, centrat en un cabdillatge emocional. El drama de la política espanyola resideix cada vegada més en la sordesa del nacionalisme a qualsevol proposta que no sigui la seva. La irracionalitat és part de la política, però lògicament la política no pot beure tan sols de la irracionalitat.
El paper de Cincinnat en el nostre temps seria molt més subtil del que la llegenda romana aprecia. Salvar l'Estat equival a salvar la democràcia de les seves temptacions populistes i plebiscitàries que apareixen en totes direccions. Les virtuts republicanes del vell romà recorden les virtuts -també republicanes- que van fer possible la Transició i que poc tenen a veure amb la lògica de la rancúnia o del maximalisme i més amb l'acceptació necessària de la igualtat i la pluralitat davant la Llei. En els propers mesos es comprovarà el sentit d'aquesta afirmació; a mesura que s'incrementin, passat l'estiu, les tensions i es vegi quines possibilitats de perdurar té l'actual govern. També es comprovarà llavors si l'estratègia d'apaivagament que pregona el PSC dóna fruit o si el sobiranisme ho interpreta com a debilitat. Si tingués lloc el primer escenari, la figura de Borrell es desdibuixaria ràpidament. Si en canvi una tardor calenta rebentés les costures del govern, s'acreixeria la seva influència, potser com a representant d'un món de valors més il·lustrat. El debat que recorre avui Espanya no és altre que el de les emocions enfront de la racionalitat. I aquesta cruïlla només es resol amb un sentit de la grandesa i la humilitat propi dels servidors de l'Estat.
