En alguns indrets civilitzats, comencen a patir esgarrifances davant la constatació de la pervivència del franquisme. The New York Times o Foreign Policy se'n fan creus. I esmicolen el mite de l'èxit que deien que representava haver estès, durant la transició, una manta d'amnèsia sobre els crims i les salvatjades de la dictadura.

Durant anys, aprofitant-se d'aquest tel de boirina, un bon nombre d'elements del món judicial, militar i polític s'han mantingut impermeables a les exigències mínimes de la democràcia. La impunitat que envolta la figura de Franco ha permès que la Fundació que duu el seu nom, ehem!, hagi rebut subvencions sense problemes. O que abans d'anar-se'n cap a Santa Pola, i amb tota la galta, Mariano Rajoy regalés a Carmen Martínez-Bordiú el títol de duquessa del dictador.

Davant d'aquest panorama, quan va dir que volia retirar el mòmio embalsamat, Pedro Sánchez ja es podia esperar que no li posarien les coses fàcils. I així ha estat... Un tribunal de Madrid ja s'ha negat a retirar uns quants noms de carrers franquistes; i tot i que ens havien venut que Narcís Serra havia netejat les Forces Armades, una colla de glòries militars acaben de treure un pamflet enaltint el Generalísimo.

Ja em perdonareu, però a l'Alemanya de Merkel tot això seria inconcebible. El seu sistema judicial no està per collonades. Però aquí, buf!, tenim jutges que s'inventen rebel·lions violentes. O que persegueixen estelades i llaços grocs. O que empresonen activistes, polítics, músics i tuitaires que es foten de Carrero Blanco... Que feliç seria Don Manuel Fraga Iribarne, si pogués veure com està el pati!