03 de agost de 2018
03.08.2018

Mitjans de comunicació, dret a la pròpia imatge i xarxes socials

03.08.2018 | 01:02

L'ús pels mitjans de comunicació de les imatges que els ciutadans pugen a les xarxes socials, com passa amb altres avenços de la tecnologia, del món digital o d'internet, està generant pronunciaments judicials contradictoris, en tractar-se d'una novetat que espera ser regulada o valorada per la jurisprudència amb més deteniment. Lluny d'existir una postura clara, homogènia i consolidada, es dicten sentències que evidencien una certa desorientació davant d'un fenomen desbordant, vertiginós i no amotllable a les exigències del món jurídic. L'amalgama de drets en conflicte (dret a la informació, llibertat d'expressió, dret a la intimitat, a la pròpia imatge, etc.) unida a una sèrie de principis tots ells defensables, però, de vegades, també contradictoris (legislació sobre protecció de dades, transparència, societat de la informació, etc.), suposa que ens moguem en un àmbit d'inseguretat jurídica, i més quan pretenem compatibilitzar l'ús universal, públic i il·limitat de les xarxes socials amb la privacitat i l'anonimat.

Som una societat hipòcrita que pretén defensar una premissa i la seva contrària. Per això, proclamem als quatre vents les bondats de la transmissió d'informació, la necessitat de llum i taquígrafs en les notícies de rellevància pública i la divulgació com a forma d'entendre el progrés social però, paral·lelament, demanem i exigim un rigorós zel amb la comunicació de les nostres dades i un estricte tractament de qualsevol fet noticiable referit a la nostra persona. Perseguim un accés ràpid i precís a les informacions, però exigim al mateix temps posar-los traves quan ens afecten personalment. Volem saber-ho tot sobre els altres, però que els altres no sàpiguen res sobre nosaltres. Aspirem a comptar amb nombrosos seguidors a les xarxes socials, però posem el crit al cel si es difon una cosa que nosaltres mateixos hem pujat. Ens passem la vida a la recerca d'aquest cercle quadrat que, per descomptat, no existeix.

Fruit d'aquesta irracional deriva és l'actual normativa sobre protecció de dades, que va néixer fa dècades amb el lloable i defensable propòsit de posar límit a les pràctiques pernicioses de transmissió il·legítima i no consentida de les nostres dades però que, amb el temps, s'ha traduït en una incompressible, irracional i desvirtuada regulació que està comportant situacions surrealistes i completament absurdes.

Amb relació a l'ús i difusió de les imatges en xarxes socials, fa una mica més d'un any el Tribunal Suprem va dictar una sentència en la qual es condemnava un diari per publicar una foto treta de Facebook, al·legant que el fet de pujar una fotografia a una xarxa social fent-la accessible al públic en general no autoritzava un tercer a reproduir-la en un mitjà de comunicació sense el consentiment del seu titular. Afirmaven llavors els magistrats que la finalitat d'un compte obert en una xarxa social era la comunicació del seu titular amb tercers i la possibilitat que aquests tercers poguessin accedir al contingut d'aquest compte i interactuar amb el seu titular, però negant aquest mateix accés a un diari amb la finalitat de divulgar una notícia.

No obstant això, fa pocs dies aquest mateix Tribunal ha emès una altra resolució en la qual revisa o matisa –per no dir que rectifica- el seu anterior criteri, avalant l'ús per terceres persones d'imatges d'una altra a la xarxa social Twitter, argumentant per a això la innegable publicitat del medi, així com el consentiment (tan sols tàcit) de l'implicat en la publicació oberta. En aquesta nova sentència, de data 20 de juliol de 2018, es diu literalment que «la prestació de consentiment per a la publicació de la pròpia imatge a Internet comporta el consentiment per a la difusió d'aquesta imatge quan aquesta difusió, per les seves característiques, sigui una conseqüència natural del caràcter accessible de les dades i imatges publicades a internet».

D'acord amb aquest nou pronunciament, «la inclusió d'una imatge en un tuit equival en bona mesura a la inclusió en el mateix tuit de l'enllaç a la web en què aquesta imatge es troba, cosa que pot considerar-se com una conseqüència natural de la publicació consentida de la imatge en un determinat lloc web d'accés general. Els usos socials legítims d'internet, com són la utilització en les comunicacions típiques de la xarxa (missatges de correu electrònic, tuits, comptes de Facebook o Instagram, blocs) de les imatges referides a actes públics prèviament publicades al web, bé retuitejant el tuit en què apareix la imatge, bé inserint directament en un altre tuit o en el compte d'una altra xarxa social, bé inserint un link o enllaç al lloc web on la imatge es troba publicada, en principi exclourien el caràcter il·legítim de l'afectació del dret a la pròpia imatge».

El més cridaner de tots dos contradictoris pronunciaments judicials rau en el fet que la primera de les resolucions (la qual conclou l'ús il·legítim de la imatge), es contraposava al dret a la informació i a l'ús de la mateixa per un mitjà de comunicació per a la difusió de una notícia qualificada de veraç. No obstant això, la segona de les sentències (la que avala la utilització de fotos) fa referència a la difusió en xarxes socials, de manera humorística o sarcàstica, per a la crítica per particulars. Francament, no resulta acceptable que hi hagi una conclusió diferent en funció de si l'aprofitament de les instantànies sigui per a un mitjà de comunicació o per a un particular. La funció de la premsa i la rellevància del dret a la informació són essencials en una democràcia i aquest protagonisme i importància han de ser visibles en les resolucions judicials quan està en joc el dret a la llibertat de premsa. Des d'una visió estrictament jurídica, el Tribunal Suprem dels Estats Units ha arribat a qualificar a la premsa com el «gos guardià de les llibertats». Al nostre país, ja des de la primerenca sentència 6/1981, de 16 de març, el Tribunal Constitucional ve subratllant la repercussió de les llibertats informatives per a un Estat de Dret, cosa que també el Tribunal Europeu de Drets Humans s'ha encarregat de manifestar reiteradament. Sent així, sembla lògic i defensable que no es restringeixin en la comunicació de notícies dels continguts que són oberts i accessibles a internet.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema