Les crisis d´orientació provoquen filosofia », va dir Hermann Lübbe, un pensador conservador alemany, cap a l´any 1979. Un altre notable pensador ja mort, Odo Marquard, va fer una glossa complementària en la qual assegurava que «la crisi de l´expectativa és l´hora de l´experiència». Si posem aquestes dues sentències juntes, potser puguem marcar la diferència entre aquell temps en què no havia caigut el mur de Berlín, però ja es pressentia esgotada l´estabilitat de la guerra freda, i el nostre present, que sembla enyorar-la per tot arreu. Avui estem més inclinats a pensar que les crisis d´orientació provoquen desorientació. Més precís sembla el comentari de Marquard. L´expectativa és un estat al·lucinatori. Només la seva crisi constitueix una veritable experiència. Si intentem sintetitzar les dues frases, tenim que la crisi de l´expectativa és l´experiència de la desorientació. De la filosofia com a resposta a les exigències d´orientació, qui se´n recorda? La desorientació s´ha instal·lat en les nostres vides com a experiència estable. Tot el que ens proposen com a possible sortida, no és creïble. I tot el que és creïble aprofundeix en el nostre desviament.

Hi ha dimensions de la vida humana que si es presenten en una certa mesura són productives. Però si s´intensifiquen, sembren la desolació. El temor, per exemple, estimula la deliberació; però si s´intensifica en terror, llavors paralitza l´ànim, confon la ment, petrifica la musculatura i bloqueja tota capacitat de resposta. La desorientació pot fer-nos reflexionar, però quan s´eleva a vagareig, genera aquesta vida frenètica que s´assembla al deliri i que confon els estats d´ànim amb les realitats massisses. Llavors no se sent la necessitat d´orientació, sinó només la urgència de separar-se dels monstres materialitzats des de la nostra ment. Aquests fantasmes són les nostres certeses i lliurem l´ànima al diable per tal d´alliberar-nos d´aquest malson. Aquesta és la base de tots els populismes, i per això tots aquests impliquen una mena de pacte amb el diable. Un cop segellat, tot dependrà del tipus de diable de què es tracti.

La crisi de l´expectativa d´Europa s´ha gestat durant dècades, però després de comprovar que no emergeixen energies d´orientació per cap part, vivim en un estat d´alarma i d´excitació que constitueix l´índole més bàsica de la nostra experiència, el to bàsic del nostre estat d´ànim. Durant segles, la filosofia va ser una tècnica especialitzada en produir distàncies. Per a això, mantenia a ratlla les fulgurants irrupcions del terror, les fantasies tenebroses, les pulsions apocalíptiques i els poders de la imaginació. Generava una posició excèntrica que obligava a veure des de fora, que contenia les pulsions de resposta immediata. El fruit d´aquesta tècnica era el bon judici, aquesta distància entre nosaltres i la realitat que ajusta la distància de la mirada. Avui disposem d´una materialització de la imaginació infinitament més poderosa que les produccions més indisciplinades de la fantasia, un suport material que porta la hiperestèsia al límit de la histèria. Els mitjans de comunicació de règim continu, de concentració dramàtica, d´alarma insomne, ens assalten amb un potencial extrem de realitats sinistres.

D´aquesta naturalesa són les imatges dels incendis al nord de Suècia i al sud de Grècia, un cercle infernal que mai s´havia donat a Europa des que en tenim notícies. Uns amics meus passen llargues temporades a Suècia per motius familiars; em diuen que quan passegen pel bosc suec, identifiquen l´olor de la Mediterrània, com quan pujàvem a l´Alt de la Creu, a la Cova Alta d´Atzeneta. Les fotos que la meva filla m´envia de les pastures de Bremen no són diferents de la sequedat que veig quan baixo per Ermita Nova cap a Godella. Aquestes transformacions de l´hàbitat disparen les inquietuds específicament animals entre les poblacions. Per descomptat, aquest malestar s´allotja en estrats inespecífics de la consciència, però contribueix a intensificar un malestar el significat últim del qual és l´experiència d´una crisi en l´expectativa d´aconseguir l´omnipotència sobre la natura.

Així són les escenes de la Mediterrània poblada de barques d´emigrants cap a Europa. El que fa d´aquestes imatges el despuntar d´alguna cosa sinistre és la intensificació de la nostra imaginació. Aquesta síndrome es va disparar a Europa quan vam veure aquelles columnes de centenars de milers de sirians que van pujar Danubi amunt, fa dos anys. Aquí es va generar l´empremta que magnifica el sentit del rosari de barcasses que arriben a les nostres costes. Tota barca es posa a la cua d´aquelles columnes, forma continuïtat amb elles, configura la nostra imaginació segons aquest model, i ens alarma. La forma com aquests fenòmens es vinculen a la vida política és mitjançant un concepte que ha arrelat: el d´alarma social. Crec sincerament que la proliferació d´aquest fenomen té a veure amb la intensa vivència actual de desorientació.

Potser des de Nietzsche, la manera com es va intentar reconstruir alguna forma d´orientació va ser recuperar les funcions antropològiques bàsiques necessàries per a la vida. En aquestes se suposa que resideixen les prestacions fonamentals de la raó. Aquest és el motiu bàsic de l´èxit actual de l´antropologia. Volem saber què van fer els homes i dones d´Atapuerca, com van viure i van sobreviure. Això ens fascina. Però tot just pensem en què aquí es manifesta la nostra exigència d´orientació. La ciència i la filosofia busquen aquestes dimensions bàsiques aproximant les característiques de l´espècie humana a les espècies animals. Així va ser com Freud va pensar que els nostres ancestres van ser una horda amb mascle alfa que segueix niant en l´inconscient; o com Weber va buscar el carisma del líder en el cap dels grups de llops; o com Canetti va identificar les formes de les masses totalitàries en les mutacions de pànic, de caça o de defensa dels grups animals. Mai hem estat més d´esquena a la natura, però mai ens hem vist més com a éssers naturalitzats, que sublimen des del nostre antropocentrisme incurable formes de comportament animal.

Des de la faula de les abelles de Mandeville i, molt abans, des dels paral·lelismes fabulosos de la Història Natural de Plini, per comprendre la vida social ens orientem mitjançant comparacions amb la vida animal. Però ara, aquest aspecte sinistre i amenaçador que presenta la realitat tel·lúrica i social, amb els seus canvis i les seves migracions massives, ens sorprèn sense tècniques de producció de distància. Ni les elits ni les institucions veuen a la llunyania ni són creïbles com a estructures d´orientació. Sense filosofia de cap tipus, vivim com si sobre nosaltres es cernís un perill imminent, la faç es refracta en mil amenaces quotidianes concretes. Així creix la perspectiva d´estar dominats a distància per un enemic sense nom que ens envolta. No sabem en què consistirà la tragèdia, però pressentim que pot emergir en qualsevol instant.

Diun que els estornells, una vegada que han recuperat forces, per emprendre el vol s´uneixen entre si tant com poden. Sens dubte temen que pugui irrompre un depredador ignot. La seva defensa consisteix a estar tant a prop, que cap caçador pugui ferir a ningú. Cada estornell ha d´estar pendent només del company que té al seu costat i fer exactament el que ell fa. Per descomptat, aquesta capacitat de mimesi és prodigiosa, ja que implica alguna cosa més automàtica que les decisions i que el judici. En realitat és mimesi en estat pur, capacitat d´ocupar l´espai que l´altre ocupa i fer-ho a una velocitat de vertigen. És així com configuren aquestes formacions de massa que ens admiren, capaços de canviar de rumb de forma instantània sense perdre la cohesió, i forjar aquesta armadura viva sense altre ciment que la mimesi. El més cridaner de tot és que el primer estornell manca per complet de capacitat d´orientació. Així tendeixen a comportar-se ara les nostres poblacions. Els Trump, els Salvini, els Le Pen, són els impostors que sempre arriben al darrere.