05 de agost de 2018
05.08.2018

El mite de l'estiu

05.08.2018 | 06:00

Com ja en plena canícula: aquell moment en què l´estiu es fa encara més odiós, més irritant, interminable. Cada petit moviment esdevé feixuc, fins i tot el gest més quotidià sembla heroic i ens arrosseguem a càmera lenta com si tot fes sempre pujada i sempre anéssim carregats amb una saca de rocs a l´esquena. Les coses apareixen més llunyanes, inassolibles, difuminades per la xafogor enganxifosa i pels rajos solars, inclements, lacerants, que mortifiquen el cos com en una tortura medieval. La ment s´encomana d´aquesta lentitud còsmica i d´aquest patiment absurd, i s´enterboleix, confusa, absent, fins a perdre´s per paranys imaginaris i miratges reparadors. Tot grinyola i espetega i cruix com un lament, com fullaraca morta o branques seques a punt d´esclatar en flames. La claror crema, roent i despietada, encega, enganya, aniquila els matisos i les subtileses, ho arrasa tot. La pell plora i s´apergamina, la respiració s´entrebanca, els ulls couen i s´empetiteixen per estalviar-se un espectacle tan apocalíptic, tan depriment. El cos, socarrimat, nafrat, espremut, agullonat per mil pessigades d´insectes, reclama un respir i només cerca aigua o vent o terra humida on oblidar i fugir de l´infern. Els dies són eterns i les nits, també.
La treva, si és que mai arriba, ho fa de matinada, amb el cos encara entumit, cansat, atuït per una nit fantasmal, de sons intermitents i somnis que sempre semblen malsons, igual que en un conte de Poe. Llavors, potser –només potser– hi ha un record de rosada i un bri de brisa i un polsim de frescor. I cal, vulguis o no, escapar dels llençols suats i rebregats i cercar consol en el cant dels primers ocells o dels senglars que furguen a la vora dels sembrats o dels conills que surten del cau per abeurar-se a les rieres que resisteixen el setge. Com un animaló més, espantadís, fugisser, vulnerable, surts a la natura per despertar els músculs i revifar la carn i el cervell. Amb prou feines uns instants, i tot torna a cremar, consumit per la grotesca fúria de l´estiu.
I amb tot, la gent, força gent, encara s´entesta a enaltir l´estiu: l´enyoren, el sobrevaloren, l´exalten, l´idolatren, el glorifiquen, el lloen... L´han convertit en un mite que es resisteixen a abandonar, en un fals ídol al qual continuen adorant encara que no existeixi. Ja ho deia Nietzsche, que la vida de molts se sosté sobre falsos valors, però ja m´imagino que fa massa calor per llegir aquest filòsof tan agosarat i lúcid.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema