Per a un país resulta perillós frenar l´ús intensiu de la tecnologia quan aquesta obre espais nous a la competència. Resulta perillós perquè els privilegis augmenten allà on es restringeix artificialment la llibertat de mercat. És el cas dels oligopolis, que no hem de confondre sistemàticament amb les multinacionals. De vegades passa així, de vegades no. Pensem en sectors com els col·legis professionals i en les abundants rigideses que entorpeixen el seu funcionament. El proteccionisme, que podia resultar adequat en una altra època -i en altres escenaris econòmics-, deixa de ser-ho quan una societat s´enfronta a un xoc de canvis tecnològics o quan aquesta regulació proteccionista deixa d´incentivar la inversió per convertir-se en una mena de falsa façana que amaga interessos gairebé estamentals o mercats tancats que reprodueixen injustícies d´origen. Al final, els principals afectats seran sempre els consumidors, els quals no només reben un pitjor servei, sinó que a més normalment paguen algun tipus de sobrepreu. Però els efectes perversos dels pseudomonopolis van més enllà d´actuar en contra del consumidor; també precaritzen el treball, redueixen la mobilitat social, perjudiquen la innovació -que és, per definició, el resultat de la creativitat i la competència- i, en definitiva, disminueixen el potencial de creixement d´una economia.

Aquesta setmana hem pogut comprovar què passa quan no es liberalitzen de forma encertada els mercats intervinguts. La vaga salvatge del taxi -incapaç d´assumir que la tecnologia ha trencat les costures del sector segurament per sempre- ens recorda la dificultat d´arribar a algun tipus d´acord raonable amb els beneficiaris d´un privilegi o un altre. És l´exemple clar dels límits del consens, com il·lustra l´economista i savi català Josep Maria Bricall en les seves memòries (Una certa distància). Els consensos són necessaris per emprendre reformes amb un suport transversal, pactat i de llarg alè; no per reforçar les demandes de qualsevol lobby. Va succeir al seu dia amb els controladors aeris. Passa ara amb el taxi, la vaga en plena campanya estiuenca busca crear el caos per doblegar una administració feble. Aquí regeix el vell lema que com més petita és una unitat de poder, més fàcil resulta corrompre-la. Un exemple obvi ha estat la municipalització de l´urbanisme. En contra del que es creu habitualment, la corrupció es propaga més de baix a dalt que al revés. «De totes les corrupcions -observa J. A. Zarzalejos en el seu assaig Mañana será tarde-, la municipal és la més perniciosa». L´experiència així sembla confirmar-ho.

Produeix vergonya escoltar els portaveus de Podem sostenir que «els taxistes estan fent un exercici de defensa del que és públic». No és així, encara que per a Pablo Iglesias es tracti simplement d´una palanca més en la seva campanya per afeblir la democràcia. Defensar la igualtat dels ciutadans passa gairebé sempre per defensar els usos de la llibertat. La tecnologia obre mercats, millora el servei, abarateix les prestacions, dona més opcions als ciutadans, crea oportunitats i redueix privilegis. En un país modern, defensar gratuïtament la bondat dels oligopolis és absurd, inútil i perillós. Els taxistes poden guanyar aquesta batalla, encara que el temps no els donarà la raó. I, en lloc d´assumir amb seny la necessitat d´adaptar-se a una realitat canviant però ineludible, la pretensió d´enrocar-se en el món d´ahir mostra un camí equivocat que, a la llarga, els acabarà perjudicant. La realitat, com deia Pla, és una força imparable.