El Consell de Ministres celebrat el divendres 27 de juliol va aprovar un Reial Decret pel qual es modifica el Reial Decret 625/1985, de 2 d'abril, pel qual es desenvolupa la Llei 31/1984, de 2 d'agost, de protecció per desocupació. Aquesta norma, amb el número 950, ha estat publicada al Butlletí Oficial de l'Estat el dia 28 i va entrar en vigor al dia següent.

Suposo, gairebé m'atreveixo a assegurar-ho, que la modificació comportarà una alegria jurídica, i social, per al magistrat que va elevar una qüestió prejudicial quatre anys abans al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el titular del Jutjat del Social núm. 33 de Barcelona, en què qüestionava la conformitat a la normativa europea de l'espanyola llavors vigent, i que la mateixa satisfacció tindrà el lletrat de la part demandant en instància.

S'arriba d'aquesta manera al final del camí jurídic iniciat per la demanda interposada l'11 de gener de 2014, seguida per la celebració de l'acte de judici, la interlocutòria del JS dictat el 6 de febrer de 2015 amb elevació al TJUE de la qüestió prejudicial i la consegüent suspensió de les actuacions, la sentència del tribunal europeu dictada el 9 de novembre de 2017 (assumpte C-98/15), i la posterior sentència del JS de data 23 de novembre del mateix any, en la qual s'estima la demanda i es reconeix el dret de la demandant a percebre la prestació contributiva per desocupació per una durada de 720 dies (i no de 452 com li havia reconegut el Servei Públic d'Ocupació Estatal), ja que en aplicació del principi de primacia del dret de la Unió allò que fa el jutge és «substituir la norma interna contrària a la norma de la UE per la norma incomplerta», i més exactament en el cas concret enjudiciat «procedeix restituir a la demandant en el seu dret a la igualtat, que passa per suprimir o inaplicar la norma discriminatòria -l'art. 3.4 del RD 625/85 - i anul·lar els seus efectes, el còmput exclusiu dels dies treballats, computant la integritat de tots els dies cotitzats (i no només els treballats), com esdevé respecte dels contractes a jornada completa i els contractes a temps parcial «horitzontals», per la qual cosa procedeix reconèixer a la demandant la prestació per desocupació la màxima durada de 720 dies, en estar acreditat la plena cotització durant els últims 6 anys previs a l'extinció contractual».

La reforma de la normativa espanyola no considerada d'acord amb la normativa europea hauria pogut dur-se a terme amb molta més antelació al moment en què s'ha produït, ja que a finals de gener el govern ja tenia preparat un projecte de RD que substancialment tenia el mateix contingut que el text aprovat. En la informació difosa pels mitjans de comunicació el 31 de gener s'explicava que «segons la memòria del Reial Decret, al voltant de 208.000 beneficiaris perceben cada mes la prestació contributiva a temps parcial, dels quals 35.000 procedeixen de jornades parcials verticals. La jornada mitjana d'aquests contractes és el 65% de la jornada habitual. Amb la informació disponible sobre les prestacions reconegudes a aquest col·lectiu (base reguladora, percentatge de parcialitat, nombre d'altes inicials mensuals i nombre de beneficiaris) l'increment del nombre de beneficiaris s'incrementaria en 12 milions d'euros la despesa mensual per cada dos mesos d'ampliació de la durada. Per contra, en reduir la base reguladora mitjana un 50% de l'actual, tal com es fa en el cas de contracte a temps parcial «horitzontal», es produiria un estalvi de 12 milions d'euros mensuals. El document conclou que amb prou feines hi hauria increment en la despesa de prestació contributiva o bé que la seva variació a l'alça o a la baixa seria mínima, en relació amb el muntant pressupostat per al conjunt de la despesa en protecció per desocupació».

Per raons que desconec, encara que m'imagino que van tenir relació amb la situació política i també amb les converses i debats en el marc del diàleg social, i més concretament de les mesures a adoptar per reformar la normativa sobre protecció per atur, aquest projecte no va veure la llum i hem hagut d'esperar a finals de juliol perquè l'adaptació de la normativa espanyola a l'europea s'hagi recollit, i per tant sigui ja d'aplicació, al BOE.

En la sentència de 23 novembre de 2017, el magistrat es refereix a la dictada pel TJUE que al seu parer, i amb ple encert al meu entendre, declara amb tota claredat que la norma interna qüestionada, i que fonamenta per l'autoritat laboral el diferent tracte prestacional que ha estat impugnat, és a dir la menor durada de la prestació per desocupació, «és contrària a l'article 4, apartat 1, de la Directiva 79/7 relativa al principi d'igualtat de tracte per raó de sexe en matèria de Seguretat social», procedint a recordar els apartats 44 a 48 de la sentència del TJUE, en els quals es recull el nucli dur de la fonamentació jurídica.

En la introducció de la norma s'efectua un repàs de la història judicial, és a dir del conflicte que ha portat a l'aprovació del text després del pas pels òrgans jurisdiccionals nacionals i europeus. Després d'això, és objecte, doncs, de modificació, l'art. 3, apartat 4 del RD 625/1985 en els termes que s'exposen a continuació. «Quan les cotitzacions acreditades corresponguin a treballs a temps parcial realitzats a l'empara de l'article 12 del text refós de la Llei de l'Estatut dels Treballadors, es computarà el període durant el qual el treballador hagi romàs en alta amb independència que s'hagin treballat tots els dies laborables o només part d'aquests, i això, qualsevol que hagi estat la durada de la jornada».

En definitiva, una bona notícia per a tots els treballadors a temps parcial, majoritàriament dones, ja treballin cada dia o durant un o més dies a la setmana o mes. Major protecció per desocupació, en definitiva, per a aquests últims.