La regulació de l´espai públic ocupat amb taules i cadires s´ha convertit en un maldecap per alguns ajuntaments. A tall d´exemple, el de Barcelona ha trigat tres anys en aprovar definitivament (29/06/2018) l´ordenança municipal de terrasses i, així, tancar un llarg conflicte amb el Gremi de Restauració.
A Figueres, en el Ple del dia 2 d´agost s´aprovava inicialment una ordenança sobre l´ocupació de la via publica que, després del període d´al·legacions, tornarà al ple pel assolir el vistiplau definitiu. Hauran passat quatre anys des de l´anunci d´un esborrany.
L´Ajuntament de Palamós i l´Associació de Restaurants, Tavernes i Oci Nocturn han pactat una moratòria per a aquest any mentre es prepara una ordenança sobre la utilització privativa de la via pública, amb consulta preceptiva prèvia als veïns.
Ara bé, en els darrers anys, l´Ajuntament de Lloret de Mar s´ha convertit en un especialista per la quantitat de canvis i recanvis efectuats en la regulació de les activitats econòmiques a la via publica.
En la darrera modificació de l´ordenança (el 2/05/2018) «s´aixeca la prohibició d´ocupació amb taules i cadires a l´Avinguda Just Marlès i al carrer Santa Cristina, de forma provisional, durant la temporada de 2018».
En aquesta zona de la riera les terrasses estaven prohibides «per raons de caire comercial, d´afluència de vianants, de trànsit i de seguretat». Què ha canviat? Doncs, res de res.
Per tant, és una decisió de conveniència i oportunitat. L´alcalde sosté que les noves instal·lacions serviran «per aprofitar una avinguda que dona al mar, però que durant el dia no té molta afluència de gent». Que Santa Llúcia li conservi la vista! Són invisibles els turistes dels hotels i les riuades de banyistes que van i venen de la platja?
L´associació Amics i Veïns de l´Avinguda Just Marlès veu que «la proposta de donar més amabilitat a l´avinguda és bona». Quin argument més simplista!
En tot cas, el debat no és si hi ha d´haver terrasses o no, sinó com gestionar l´espai públic amb unes ordenances municipals realistes i aplicables, adaptables i flexibles.
S´ha de trobar un equilibri entre l´activitat econòmica lícita i l´ús públic que garanteixi l´accessibilitat, el descans veïnal i la convivència.
En definitiva, la qüestió de fons és fins a quin punt cal sacrificar els espais públics per afavorir guanys privats. Si es els restauradors exigeixen terrasses és perquè ensumen oportunitats de negoci. És la llei de l´oferta i la demanda. Si les taules i cadires al carrer no són rendibles, no sol·licitaran autoritzacions.
Per tant, si els governants canvien a corre-cuita una normativa restrictiva per acontentar a un sector, aleshores les regulacions es converteixen en paper mullat!
