Mart sempre ha excitat la meva imaginació des que de nen llegia un llibre d´astronomia on apareixia en una làmina gran i pintat d´un color vermell que és degut a la pols d´òxid de ferro que el recobreix. També em fascinaven les seves enormes cicatrius, que l´astrònom Schiaparelli va confondre cap al 1870 amb «canals». Han de reconèixer que són poderoses raons perquè un nen imagini homenets verds o perquè ja adult es diverteixi amb la paròdia surrealista Mars attacks! de Tim Burton. Perquè també confesso que considero excessiva supèrbia pretendre que som els únics éssers vius d´un Univers amb milers de milions d´estrelles i encara molts més milers de milions de planetes. No dic que sigui bo o dolent, ja que recordo l´advertència de Stephen Hawking que si hi ha extraterrestres per aquí és millor que no ens descobreixin perquè «podrien estar famolencs», i aquest és un pensament preocupant. Només dic que em costa molt creure que no hi hagi una altra vida (intel·ligent?) Tot i «la paradoxa de Fermi» que es pregunta per què no hem aconseguit encara contactar amb ells i amb elles, o elles i ells amb nosaltres, com diria la nostra inefable vicepresidenta Carmen Calvo amb la seva aclaparadora incorrecció gramatical.

I aquests dies Mart ha estat de moda perquè ha fet una volta pel veïnat, el moment en què ha estat més a prop en quinze anys, i això l´ha portat a escassps 35,8 milions de milles de la Terra, una nimietat astronòmica, des d´on se´ns ha mostrat brillant al costat de «la lluna de sang». Sabem molt de Mart. Però no tot. Sabem que el seu diàmetre és la meitat del nostre i que hi seríem campions de salt d´alçada sense necessitat de perxa perquè la seva gravetat és només un terç de la nostra. Sabem que la seva atmosfera és molt fina, gairebé inexistent, però capaç de provocar tempestes de sorra; sabem que el seu any dura 687 dies terrestres (tots hi tindríem la meitat d´anys que aquí); sabem que fa un fred important perquè les seves temperatures oscil·len entre els 60 i els 125 graus negatius; sabem que la seva muntanya més alta, l´Olympus, és més del doble que l´Everest i que la seva vall més llarga, el Marinaris (3.000 quilòmetres de llarg i 5 de profunditat) deixa petit el nostre meravellós Canyó del Colorado. Tot això ho sabem.

El que ignorem és el que va passar perquè Mart perdés un dia els oceans que cobrien bona part de la seva superfície, perdés els rius que van cavar aquests «canals» i perdés també la seva atmosfera, quedant en la roca pelada que avui és, tot i que encara conservi un casquet gelat en el seu pol sud. ¿Va desaparèixer llavors tot possible rastre de vida al planeta vermell o es va refugiar sota terra (en aquest cas sota Mart)? S´hi han fet gairebé 50 expedicions amb diferents objectius com les dels robots Viking, que va analitzar mostres del seu sòl rocós i polsegós, i ara la Xina prepara una altra missió per a l´any que ve.

Coincidint amb el seu tomb per les nostres proximitats, s´ha fet públic el descobriment sota el Pol Sud del que pot ser un llac subterrani de 15 quilòmetres de llarg on podria haver-hi aigua en estat líquid tot i les baixes temperatures. Aquest estat líquid podria ser degut a la seva salinitat, tot i que encara no és segur que hi hagi aigua perquè el sonar pot confondre-la amb una formació de roques poroses. Si hi hagués aigua salada hi hauria la possibilitat que en aquesta hi hagués vida microbiana o d´un altre tipus, però això només ho sabrem anant-hi un dia amb molt de compte per no contaminar res amb els nostres propis microbis.

Els astrobiologistes són professionals que fins a la data fa la impressió que tenen poca feina perquè, ficcions a part, l´única vida coneguda és a la Terra. No n´hi ha més, almenys per ara. Alguns d´ells creuen que la vida a la Terra es va originar a Mart i va arribar aquí a l´esquena d´asteroides. No seria impossible, ja que l´espai és ple de restes d´estrelles i planetes que es desplacen a enormes velocitats i tenen moltes possibilitats d´acabar estavellant-se sobre altres planetes. Alguns porten aigua en estat sòlid com els estels, o restes... del que sigui. Aquests astrofísics es basen en un microbi fossilitzat que volen veure en un meteorit que ens va arribar des de Mart. Però la prova no és concloent i molts científics la rebutgen.

De gel i aigua n´hi ha en altres llocs del sistema solar com a Europa (lluna de Júpiter) que llança gegantines plomes d´aigua a l´espai, o a Enceladus, que és una lluna de Saturn. Una altra de les seves llunes, Tità, té llacs de metà també susceptibles d´albergar vida... De manera que encara ens queda molt per saber. Potser la vida, en forma microscòpica i elemental, s´hagi refugiat en masses d´aigua que es troben protegides sota superfícies que s´han gelat per climes hostils... com el de Mart. O no.

Per això segueixo amb atenció notícies com la de la tramesa per la NASA de la sonda Parker per estudiar les tempestes solars que interfereixen en les nostres comunicacions. Amb una poderosa cuirassa de carboni, es col·locarà a només 6 milions de quilòmetres del Sol (que dista 150 milions de quilòmetres de la Terra). Cada dia entenem una miqueta més l´Univers, tot i que encara sigui molt el que ignorem. El que em costa molt creure és que la nostra humil Terra albergui l´única vida existent.