Primera: «La noia en el somni va tenir una revelació; somià que dins d'una bola de pedra picada, grossa com una síndria, hi havia un silenci i un secret.
La nena va suposar que el silenci metaforitzava el llarg temps que visqué incomunicada sense un company amb qui amistançar-se i que el secret era el nom del vailet destinat de per vida a estimar-la.
Va agafar amb dificultat la pesada pedra; no sabia com obrir-la, i li van dir que destapar-la era tasca del picapedrer.
La nena li va explicar el somni i el picapedrer sorneguer li va dir que el silenci no el podrien escoltar perquè son de natura insonora.
Li comentà que posar un paper dins d'una pedra compacte, sense cap porositat, només ho van saber fer els antics egipcis i encara ningú ha entès com s'ho van enginyar.
El silenci s'havia dissolt amb el soroll del martell i del cisell; dins de la pedra, un cop del tot esbatanada, hi havia efectivament un papir amb un non: faraó Ramsès II».
- Segona: «Estimat amic, fa anys que estem junts i ens estimen. Els dos hem creuat, tristos, els silencis rocosos de les nits neguitoses i, joiosos, els dies solars de tots els colors. Tràngols espessos i aventures entremaliades i mai ens hem cansat de compartir el mateix sostre.
La noia va mirar el seu amic que païa gustosament les paraules, però a aquest li semblà que no calia afegir-hi res esperant que ella ho eixamplaria amb més frases dolces.
- Plegats hem aguantat resignats les fortes tempestes de la vida, quan la vida ens posa a prova i n'hem sortit airosos, arrecerats sota la nostra tenda de campanya... I tu mai m'has traït per això t'estimo tant.
L'amic, parc de paraules i d'allargats i pensatius silencis, la mirava tendrament atenent les expressions amables que el plaïen molt.
- Un cop més et dic que soc molt feliç i que la vida se m'ha asserenat des que tu ets el meu costat.
El gosset se sentí tan afalagat que li semblà que era obligat respondre-la amb uns riallers lladrucs i uns saltirons d'alegria».
- Tercera: «Et voldria dir que t'estimo molt i no sé com expressar-ho, les paraules no poden encabir el sentiment i dir-te «t'estimo» és un recurs que de tan usat i degradat ha perdut el seu sentit.
- Crec que la intenció de transcendir el llenguatge estandarditzat m'ho expressa bé. M'angunieja la incapacitat verbal per manifestar sentiments inefables, orfes de paraules. Jo t'estimo més enllà dels límits del llenguatge i m'urgeix la necessitat de recórrer al gest. No et facis pregar més i besa'm».
- Quarta: «Ella quan el va veure per primer cop intuí que era l'home de la seva vida. Sense cap vergonya s'adreçà a ell amb aquestes paraules:
Sé que ets l'home de la meva vida, tu també saps que jo soc la dona de la teva vida?
No ho sé, no t'havia vist mai... No sé què em passa avui però ets la tercera que m'ho diu.
I de les tres quina és la dona de la teva vida? Segur que soc jo.
- Les dues també m'han dit que eren elles.
- No sé què em passa avui, però el que sento al teu costat i mirant els teus ulls mai ho havia experimentat. Que fort!
Coi el mateix que m'han dit les altres dues que se m'han declarat.
I això com s'ha de resoldre? De veritat penses que no estic feta per a tu?
Ja m'ho pensaré.
L'home seguí carrer avall i una dona li barrà el pas i se li declarà, poc després prenent cafè, una altra se li acostà per dir-li que per fi l'havia trobat i que jo era l'home de la seva vida. Quina sort que tinc!
Sobre el paper el meu èxit amb les dones és espaterrant; quan escric totes magníficament em ponen».
- Cinquena: «El noi caminava per un corriol que de sobte es bifurcà. Un filòsof li havia dit que a la vida sempre hi ha un moment que la ruta es divideix i un viarany és el de la sort que ens porta als braços de la persona estimada i l'altre, el de malastrugança. Com que no sabia quin dels dos emprendre es parà a rumiar en un obac i frondós prat.
Al cap d'una estona, mentre estava embrancat en una profunda meditació, aparegué una gentil noia molt pensativa, que s'assegué al seu costat. També coneixia la teoria de les dues vies vitals i que tot depenia de per on tirés. Arribà un altre jove capficat i una noia consirosa i un vailet preocupat, i un altre i un altre i tots romangueren quiets mirant els dos camins.
Es va celebrar una assemblea i és prengué una decisió: per sorteig un seguiria un trencall a temptar la sort i si tot li era favorable, regressaria i ho explicaria. El van esperar durant dos dies i uns cregueren que havia trobat una noia i s'havia oblidat de la promesa, altres pensaren al revés, que havia trepitjat la serp de la dissort.
Al cap d'un dia marxà una noia amb la promesa ferma que tornaria, però no ho va fer; cansats d'esperar-la un altra noia provà fortuna, tanmateix no en saberen mai més res d'ella. Un jove impacient, amb el solemne compromís que els comunicaria què hi havia al final del camí, va marxar i no reberen cap notícia d'ell.
Un rere l'altre desaparegueren; l'últim dels cercadors de l'amor de la seva vida decidí també anar-se'n rostos avall per la tresquera de sorra del color de l'avellana i que fos el que Déu volgués».
