Quan en la nostra infància era qüestió de pintar els mapes que ens marcava la geografia ja ens assabentàvem que hi havia uns països grans, de territori gran. Aquells mapes entranyables, quan els vàrem tenir apresos, ens els varen ben regirar. Quan es va acabar la Guerra Mundial, els vencedors es varen anomenar Grans; i la resta, a callar. Rússia ha estat llarg temps en el candeler de la història que ostenta grandiositat. Va tenir una Revolució, amb gran majúscula, que li va canviar el rumb; en aquella immensitat de territori va néixer un partit polític que es va escampar per tot el món; a la Guerra Civil Espanyola hi va venir una gran presència russa, que aquí va deixar rastre; a l'anomenada «guerra freda» del mig del segle XX Rússia hi va posar molt de gel de manteniment, a la batedora. I a l'àmbit mundial de l'art i de la cultura, Rússia ha tingut sempre un paper entre els de primer ordre.

Totes les grandiosiatats tenen una mena de revers de la medalla, una cara no tan vistosa. Hi ha situacions, circumstàncies, que poden ajudar a desmitificar, si cal. Pot haver-hi notícies d'una certa humanitat, a peu pla, sense estridències que solen acompanyar aquelles grandeses, diem-ne oficials. Són pinzellades curioses, quan es veuen, com un contrapunt.

Una notícia d'aquestes ens la donen uns músics d'una orquestra filarmònica de nacionalitat russa que s'han vist obligats a tocar al carrer, per falta de pressupost; són als carrers de Londres, on actuen i recapten per poder subsistir, i han trobat acolliment per dormir en un senzill alberg juvenil.

Una altra nota explica que uns enginyers acomiadats d'un centre de producció d'armament han trobat feina en una industria metal·lúrgica, concretament a una foneria de campanes; ara desxifren unes històriques fórmules per treballar el bronze clàssic, el pacífic, el d'anunciar missatges des dels campanars, com si tornessin a un túnel del temps. Els catalans tenim una dita per expressar els retorns: «roda el món i torna al Born»; també val per als nous tècnics de campanes perquè a l'ancestral Rússia consta gloriosament que ja segles enrere els mestres campaners destacaven pel seu talent singular i mereixien un gran reconeixement. L'insigne músic Peter Txaikovski els va fer un homenatge ben sonor i espectacular quan va coronar la seva Obertura solemne 1812 amb un concert de campanes que és un goig inoblidable.

És bo que la difusió de les notícies ens faci arribar testimonis d'humanitat, trets i circumstàncies que ajuden a conformar una visió del món més completa i sincera que no aquell panorama de grandeses, de notícies dominants i corresponents a uns motlles que semblen prefabricats. Cal veure més gent autèntica, gent que forma aquesta anomenada majoria silenciosa, que viu fent equilibris entre els grans poders i els petits opressors.

Els músics que s'han de partir una hamburguesa i els tècnics que aprenen fórmules de fer campanes poden ser els nostres testimonis que la vida també fa molts de tombs als països que s'anomenen grans.

Les grandeses i les grandiositats omplen llampants titulars a les trompetes de la política i del periodisme. Però la circumstància personal, dura o tova, petita o ínfima, amb entrebancs o glòries, és essencial a l'hora de separar anècdotes de categories. La vertadera dimensió la dona el valor de la persona humana.