09 de agost de 2018
09.08.2018

El segle del luxe

09.08.2018 | 00:14

Al començament del segle vam saber de la concentració de les empreses del luxe i va guanyar fama LVMH (inicialment, sigles de Louis Vuitton Moët Hennessy), que compacta 70 marques del món a la multinacional francesa líder. També vam saber que les empreses del luxe iniciaven grans inversions en agricultura i alimentació a l'Àfrica i a Hispanoamèrica, ocupant els extrems del consum des de la primera necessitat fins a l'últim caprici.

Encara que no ho sabíem llavors, aquestes exploracions en els pols de la producció eren l'avís que no necessitaven per a res les classes mitjanes, fins aleshores les més festejades de la societat de consum. El seu mercat depèn de l'exclusiu, que és el que té força per excloure. L'exclusiu és excloent. En la publicitat vam aprendre a valorar l'exclusiu dècades abans que l'inclusiu, que sona recent.

Burberry's va cremar davant notari 32 milions d'euros en mercaderia sobrant de l'any passat. Emmagatzemar-la surt molt car, la mercaderia de l'any anterior competeix amb la del present i els outlets fan perdre exclusivitat a productes de qualitat el preu dels quals supera per complet en diverses vegades la suma dels materials, la mà d'obra, la propietat intel·lectual que se li pugui aplicar, la publicitat que el dona a conèixer i a desitjar, les despeses de transport i els beneficis que es queda la distribució. El que més es paga en l'exclusiu és que altres no ho puguin comprar. Així d'idiota.

Aquest mercat de l'impuls i el desig no deixa de créixer, en concordança amb les dades de l'augment de milionaris en l'opulència i en la crisi, i les empreses no afinen quant han de produir per temporada. Aquestes multinacionals no crearan el banc de roba i perfums.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema