Pedro Sánchez ha efectuat un dilatat balanç dels seus primers seixanta dies al capdavant de l'Executiu, equivalents a mil dies en les legislatures canòniques. És lícit traslladar la compareixença de fi de curs als dubtosos treballs de fi de màster de Cristina Cifuentes i Pablo Casado, amb la particularitat que el president del Govern es puntuava a si mateix.
Sota aquesta premissa, a ningú pot sorprendre que el president consideri superat el seu màster a La Moncloa, des del discutible veredicte que «els ciutadans es reconeixen en el seu Govern». També aquí el seu avantatge es deu al fet que la pedra de toc és Rajoy, així qualsevol. Sánchez pateix ja la incipient temptació cesarista d'acaparar el protagonisme i eclipsar els ministres, astronautes o no.
L'humil aprovat se li queda curt a Sánchez, que s'atribueix la qualificació cum laude per haver propiciat un «canvi d'època». Algun assessor angloparlant ha traduït verbàtim l'« epochal change» anglès, una forma grandiloqüent d'esquivar el suat «històric». Al marge de l'autoavaluació radiant, el president aspirava a la quotidianitat, a transmetre la sensació que arrela al Govern, per citar la paraula majúscula que va colpejar en desenes d'ocasions durant la seva intervenció.
Al nuar-se contínuament al «Govern», el seu president no només confirma que somiava amb el càrrec, sinó que el veia inabastable. Pretén un Executiu asèptic, de manera que evitava les referències al PSOE dels raquítics 84 diputats. Al distanciar-se del partidisme per exercitar la navegació unipersonal, no es proclama tant una figura messiànica com tecnocràtica, un líder de consens per a una cruïlla. Si l'adscripció neutral sembla exagerada, només cal recordar que Sánchez ni tan sols és diputat, un distanciament inseparable de les figures sense filiació partidista. De fet, la immensa majoria del seu grup socialista posseeix el dubtós honor d'haver-lo votat amb el mateix entusiasme que havien mostrat abans en donar suport a Rajoy.
El Govern de tothom i per a tothom apunta a una curiosa temptació populista, en enlairar el poder polític dels partits que la Constitució considera indispensables per vehicular-lo. És comprensible que Podem, dotat encara dels escons indispensables perquè la suma amb el PSOE superi el PP, tingui la sensació que Sánchez és el cavall de Troia. Davant les vacances, el president va donar mostres de confiar en si mateix per sobre d'una formació que li ha proporcionat més d'un disgust, i que encara el mira de manera estranya.
Potser Sánchez ha demostrat que governar és més fàcil del que sembla, si pots aconseguir-ho sense el concurs de tres de cada quatre diputats del Congrés. També ajuda presentar-se davant dels mitjans sense plasma, i l'endemà sortir a coll en el baròmetre del CIS. Durant una dècada, el Centre d'Investigacions Sociològiques va mantenir impertorbable la flama d'un domini del PP en els sondejos. Dos mesos després de la moció de censura, els populars gairebé s'enfonsen a la tercera posició. Hauran canviat de mètodes científics, o almenys d'enquestats.
A part de delimitar si els excel·lents resultats s'han d'atribuir a mèrits del president del Govern o de Tezanos, la clau no rau en la primera plaça del PSOE al baròmetre. El CIS no col·loca Sánchez al capdamunt, sinó al centre del tauler. Els socialistes s'erigeixen en l'opció menys odiada entre la sopa de sigles. Malgrat les acusacions de radicalisme, els enquestats situen al socialisme més a prop de la utopia del centre que qualsevol altra formació. Per si això fos poc, el partit a La Moncloa articula un joc a tres bandes. Pot enfocar la seva consolidació cap a l'esquerra autèntica, la dreta de Ciutadans o el nacionalisme. Els resultats consignats en aquest paràgraf guanyen en excel·lència perquè són més difícils de cuinar que la variable intenció de vot.
Sánchez guanya en comparar-lo. Mentre el PSOE navega pel centre, encara que sigui submergit, el PP es percep més escorat cap a la dreta que Podem cap a l'esquerra. Un resultat curiós, atès que Pablo Casado pretén excavar cap a un extrem que el seu partit ja controla. Algun assessor hauria de recordar-li que, segons la mateixa enquesta del CIS en una dada difícil de manipular, tres de cada cinc espanyols juren que en cap cas votarien als populars. Potser exageren, però sorprèn la seva determinació. En fi, Sánchez es va atrevir fins i tot a predicar sobre energies renovables, aquest punt en què un líder polític considera que pot colar el tòpic més inversemblant.
