10 de agost de 2018
10.08.2018

El perill de la Costa Brava

10.08.2018 | 00:50

Una vegada més s'alcen veus d'alerta contra perills que amenacen la Costa Brava. En la majoria dels casos hem de dir que es tracta de perills reals que han existit sempre en estat latent i que ara en la perspectiva d'una nova conjuntura econòmica es podrien materialitzar. Aquesta preocupació que ara s'ha concretat en una crida de diverses entitats no és gens nova. La preocupació per la Costa Brava ve de molt lluny i de forma periòdica ha anat creixent perquè la gravetat dels riscos s'ha incrementat per un simple procés acumulatiu.

Hi ha qui pensa que per millorar la situació de l'economia només hi ha una recepta: créixer. Però la història i la vida ens demostra que és fals que un creixement sostingut i imparable sigui la solució dels problemes de l'economia. Amb determinades pautes de creixement és més fàcil retrocedir que avançar, perdre qualitat en comptes de guanyar excel·lència, massificar indiscriminadament en comptes de reforçar la singularitat i els valors. La pèrdua de qualitat, competitivitat i excel·lència forma part del diagnòstic general que podríem fer.

Fem, però, un repàs al passat. Tinc el convenciment que des de la mateixa invenció de la marca i la imatge de la Costa Brava, quan s'estén la denominació generalitzada i unificada per tota la costa des de Blanes fins a territori francès, en la mateixa denominació hi havia simultàniament la constatació d'uns valors ambientals, patrimonials i paisatgístics, i la presa de consciència que tots aquests valors es podien malmetre.

En temps de la Generalitat intervinguda, després dels fets d'octubre de 1934, el conseller d'obres públiques Joan Vallès i Pujals va promoure dues iniciatives de signe molt diferent però que vull referenciar ara; d'una banda va encarregar a l'enginyer Victorià Muñoz Oms el «Pla General d'Obres Públiques de 1935» que va esdevenir un compendi de les polítiques d'infraestructures que havia promogut la Mancomunitat i que molt especialment impulsava Enric Prat de la Riba. Segurament les circumstàncies polítiques permetien deixar en un compàs d'espera les polítiques urbanístiques que impulsava el GATCPAC i obrien la porta a unes preocupacions més pròpies dels enginyers, per l'època, i que es demostrarien premonitòries dels dèficits que el país acumularia.

Amb aquesta visió va ser el mateix conseller Vallès i Pujals qui va convocar el dissabte 10 d'agost de 1935 una jornada d'informació i debat que es va titular «Conferència Pro Costa Brava» que es va reunir durant tota la jornada des de les 11,25 del matí al Teatre Municipal de Girona. Hi acudiren, d'una banda, els Ajuntaments dels municipis de la costa i, de l'altra, entitats i associacions de caire cultural, ambiental, comercial, immobiliari, etc. fins a formar una representació molt àmplia de la Costa Brava en el seu conjunt i on es van suscitar debats sobre les friccions públic/privat, la delimitació de la zona marítimo-terrestre, el manteniment del pas públic en els camins de ronda, i en general es va parlar del present i el futur de la Costa.

Aquesta preocupació es va reiterar en els primers anys cinquanta quan la « Comisión Superior de Ordenación Provincial de Gerona» va dictar unes « Normas Generales Reguladoras de las construcciones y urbanizaciones en la provincia de Gerona» (1950) i unes « Normas Generales Urbanísticas y de Protección del Paisaje de la zona de la Provincia de Gerona denominada 'Costa Brava'» (1954); la finalitat d'aquest document específic sobre la Costa era inequívoca: « evitar por una parte y regular por otra, la paulatina degradación de los mismos (paisajes) producida por toda clase de hechos que van desde la conquista vegetal (cultivos), pasando por los de economía destructiva (canteras, minas, devastaciones), hasta la ocupación del suelo para viviendas, comunicaciones y otros usos, tales como aparcamientos de coches, etc, a veces de tal carácter abusivo, que pueden conducir a desvalorizaciones estéticas y de toda naturaleza que precisa evitar y, por tanto, reglamentar». No es podia dir més clar, però, com va succeir també amb la Llei del Sòl de 1954, una cosa era la normativa i l'altra, la realitat. Si s'hagués respectat el que s'havia legislat, les coses no haurien anat tan malament, però el franquisme portava incorporat en el seu funcionament l'alteració sistemàtica i la corrupció de la norma fins a fer-la inservible.

Quan l'any 1966 l'editorial Armand Colin va publicar la versió francesa de la tesi doctoral de la professora Yvette Barbaza sobre El paisatge humà de la Costa Brava, el fenomen del turisme havia començat a plantejar no només aspectes concrets de sobreexplotació del territori, sinó que permetia començar a analitzar l'impacte del turisme en els canvis sociològics d'una societat tradicional en transformació amb un retrocés evident de les activitats pesqueres i les industrials lligades al suro. La diagnosi primerenca d'aquest llibre s'havia fet clamorosa en els primers anys vuitanta i la insistència de Josep Vicente, amic de Barbaza, va promoure l'edició catalana de l'obra amb un apèndix de Joan Cals, per part d'Edicions 62 amb l'impuls econòmic de la Diputació de Girona que va iniciar Salvador Carrera i va concloure Josep Arnau. Aquesta edició va sortir l'any 1988 quan ja feia deu anys del primer Debat Costa Brava.

Efectivament, en unes jornades que es van desenvolupar del 20 de novembre al 18 de desembre de 1976 les contribucions de multitud d'experts posaven damunt de la taula els diversos aspectes que eren motiu de preocupació i de les amenaces de caràcter irreversible que es projectaven damunt del nostre litoral i que es publicarien el 1978. Que la democràcia no era una solució taumatúrgica es demostraria en les sessions del «Segon Debat Costa Brava. Congrés per un futur sostenible», que es reuniria l'any 2004 a Roses (5 de març), Palafrugell (19 de març), Blanes (2 d'abril) i Sant Feliu de Guíxols (16 d'abril), amb les contribucions publicades el mateix 2004.

Va ser aquest any que el Govern de la Generalitat va iniciar la tramitació administrativa del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (aprovació definitiva el 25 de maig de 2005) i el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner-2 (aprovació definitiva el 16 de desembre de 2005). Aquests dos plans van excloure de qualsevol edificació els sòls no urbanitzables d'una franja variable de la costa que incorporava valors paisatgístics i patrimonials, i els sòls urbanitzables no delimitats que es desclassificaven. El Pla 2, més contundent, afegia a les exclusions els sòls urbanitzables delimitats sense pla parcial aprovat que també eren exclosos d'edificació i es desclassificaven incorporant-los als sòls no urbanitzables.

Com és ben evident, els dos Plans Directors van ser un important pas tangible, però tampoc no ho van resoldre tot. El manteniment en estat latent de sòls urbanitzables i plans parcials aprovats que no s'executaven mantenia obertes unes expectatives urbanístiques que els promotors o els ajuntaments podien activar en qualsevol moment; amb dubtes sobre la legalitat, esclar, dels suposats drets urbanístics de plans aprovats i no executats que podrien haver incorregut en una total obsolescència i per tant que s'haurien de poder suspendre.

La lliçó del repàs de la història apunta fonamentalment al moll de l'os de la problemàtica. Formalment no derogats hi ha drets urbanístics que poden aflorar extemporàniament.

El problema no és, doncs, l'enumeració puntual dels espais i les promocions en risc imminent de ser explotats sinó de la necessària anul·lació de les expectatives encara latents i que sobre el planejament encara permetrien uns milers d'habitatges nous a la Costa Brava. Hi ha vies parcials per atacar el problema, com per exemple el reiretat incompliment dels serveis mínims o l'edificació en terrenys amb un pendent superior al permès (només cal mirar-se la costa des del Far de Sant Sebastià fins a la platja de Sant Pere Pescador, per exemple). Però sense una nova ofensiva legislativa del Govern i amb un ampli recolzament parlamentari el fet d'assenyalar alguns casos serveix per a conscienciar però no serveix per a resoldre el problema.

Per acabar crec que la llista es queda curta en uns casos i es passa en uns altres que crec que ja estan resolts. Però si la denúncia ens porta només a un Debat Costa Brava 3 i no consolida polítiques contundents i clares sobre usos, densitats, vigència de plans i drets urbanístics reirerarem els problemes del passat: ni totes les diagnosis juntes, certes i precises, no conformen una solució. La denúncia planteja el problema. La solució ha de venir per un altre costat, crec. És l'hora de reclamar polítiques que no poden esperar més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook