11 de agost de 2018
11.08.2018

No callarem

11.08.2018 | 01:42

L'estiu és temps de reflexió, de mirar enrere i intentar entrellucar el futur amb una mirada més calmada, fora de les urgències del dia a dia que aquí a la nostra Catalunya cada cop són més fortes. I el primer que veig és una colla de gent, partidaris de les mal anomenades terceres vies (que alguns creiem que són les úniques, les primeres) que, cansats de repetir i enfrontar-se amb les mateixes pedres, estan en retirada. Llegeixo que alguns columnistes habituals diuen estar cansats de parlar de l'anomenat problema català i diuen que deixaran de parlar-ne en les seves columnes. D'entrada els diré que jo no penso desistir perquè fer-ho és com donar la raó als que creuen que repetint les mateixes mentides es convertiran en veritats, als que creuen que poden imposar-nos a tots que visquem en aquest món paral·lel, irreal en el qual ells viuen. A Catalunya no hi ha cap república, ni hi és ni se la veu a la cantonada. Espanya no és un país totalitari, ni ho és ni es veu que hi pugui evolucionar a curt termini. A Catalunya hi ha intolerants, hi ha actes que no són gaire democràtics, igual que n'hi ha a Espanya i a totes les democràcies. I cal denunciar-les totes, sense excepció, es produeixin on es produeixin. Posaré un parell d'exemples de fets a Catalunya.

Durant la dictadura franquista un mestre de poble havia intentat fer una revista amb els alumnes que deixaven l'escola però el «régimen» no ho va permetre. Als norantes del segle passat, en plena democràcia, uns demòcrates, com a homenatge al mestre, van fer una revista, avalada per l'Ajuntament, amb el nom de la que li havien prohibit. L'intent va durar dos dies. Crec que va a ser a la segona revista que es va reproduir un article (ja publicat) en el qual s'explicaven certs comportaments poc democràtics d'algunes persones importants del poble durant la dictadura i l'ajuntament va tancar la revista. Es tractava d'un poble de Catalunya i l'alcaldia era d'alguns que avui s'omplen la boca que el franquisme encara és vigent a Espanya; pas a Catalunya, que diria un amic meu.

Els partits que a Catalunya defensen el diàleg són atacats constantment (s'han comptabilitzat més de 100 actes contra seus del PSC per citar una dada que he pogut contrastar) i no he sentit cap dirigent independentista clamant perquè aquests actes s'acabin. És aquest un comportament democràtic? Això sí, quan unes persones treuen creus grogues o tallen llaços són catalogats de feixistes sense contemplacions. I suposant que ho fossin pregunto, són catalans? Perquè segons els indepes només hi han feixistes a Espanya, aquí a la República no n'existeixen. I si volen saber si tots els que treuen llaços cansats de veure'ls davant de casa seva són feixistes mirin els vídeos penjats a la xarxa i no veuran que tots els que treuen llaços són feixistes ni tots els que els increpen són demòcrates.

Podríem continuar però crec que els exemples són prou il·lustratius de com estan les coses i de com s'expliquen. Per favor, partidaris de les terceres vies, demòcrates catalans, catalanistes no independentistes, no deixin que el relat guanyi, escriguin sobre Catalunya, diguin el que pensen, no es deixin portar pel cansament perquè si no ens imposaran el relat, les mentides, la irrealitat.

També observo amb angoixa els que no estan d'acord amb el relat independentista i sembla que no s'atreveixen a diferir-ne obertament i usen eufemismes i camins tortuosos per no ser titllats de traïdors. Jo entenc que a algunes persones d'edat que han jugat un paper en etapes anteriors, inclús en partits que han desaparegut o s'han transformat (alguns en independentistes) els faci mandra però voldria recordar-los allò que deia Marc Bloch a L'estranya desfeta: «Tot això ho sabíem i, malgrat tot, mandrosament, covardament, hem deixat fer. Hem tingut por de xocar amb la multitud, por dels sarcasmes dels amics, del menyspreu incomprensiu dels poderosos». I hi afegeixo de perdre els favors que regalen, perquè l'independentisme a Catalunya ha tingut molt de poder i l'ha utilitzat per donar i treure paraules, diners i poder. Avui la realitat demana ser clars, no podem passar i esperar que les coses se solucionin soles, hem de dir les coses pel seu nom. Crec que aquelles persones que tenien certa autoritat i ara difereixen haurien de fer un pas endavant i dir que el que pensen, el que diuen en privat, que el que ens estan imposant és un camí sense sortida, un populisme d'allò més ranci, una sèrie de mentides repetides.

Per acabar diré que estic d'acord amb qui compara Puigdemont amb Perón. Quan va entrar Néstor Kichner com a president de l'Argentina, vaig tenir la temptació de creure que podia ser un bon president (des de la distància les coses es veuen deformades) i un amic argentí amb molt sentit crític em va dir que no m'equivoqués, que era el més peronista dels peronistes inclòs Perón mateix. La característica era la d'intentar eliminar qualsevol que no pensés com ell, com després va fer. Puigdemont és el que fa. Destrossa el PDeCat i fa una opa a ERC sols perquè no vol tenir oposició, vol ser l'únic líder. Tot realment molt, molt peronista...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema