Josep Pla afirmava que el català és més sentimental que sensible. Ho explica a Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, el llibre bastit per Francesc Montero a partir d'un material que no hauria superat la censura del seu temps. Ara els llibres ja no tenen importància, per això es persegueixen tuitaires, cantants i polítics. Que siguem sentimentals, però, no constitueix cap elogi, i no és tampoc l'únic adjectiu que ens dedica l'escriptor, ni el més brillant. «La malaltia catalana es troba en el subconscient del país» -escriu. I el subconscient és allò que es va pastant amb la memòria de dies, de mesos i d'anys. Un fang de submissió. «La diferència de volum demogràfic i el paral·lelisme catòlic ha fet que Catalunya hagi viscut sotmesa a Espanya durant segles». Suposo que la referència a la religió compartida ve pel fet que Irlanda es va mantenir catòlica enfront de l'Anglaterra anglicana. Irlanda va assolir la independència. Pel camí hi va deixar la llengua.
Potser no m'escapo del sentimentalisme general, però diria que l'he transmutat en indignació. Reconec que em posa de molt mala gaita que estiguem discutint si el 17-A, en els actes de commemoració dels atemptats, vindrà o no el Borbó. I que no tinguem damunt la taula un pla perquè hi hagi també el Govern català que va combatre els gihadistes, i el major dels mossos, assetjat per la injustícia espanyola.
L'important són les víctimes. I l'important també és la dignitat. Perquè en tot això de l'atemptat hi ha encara molts misteris per resoldre. Hi va haver un imam que van deixar campar per casa nostra, per entre el jovent. El govern que va donar la cara hi hauria de ser. Més que res per les víctimes i per fer-se respectar i, naturalment, perquè això no torni a passar.
