A Madrid circulen rumors d´avançament electoral. Serps d´estiu, potser. O no. L´estratègia de Pedro Sánchez es mesura per setmanes, a cop del dictat de les enquestes. En el búnquer de la Moncloa s´analitzen aquests resultats amb lupa, es llancen missatges, es preparen les properes eleccions. L´oportunitat de la tardor es mesura de dues maneres: en primer lloc, des de l´economia i, en segon, des de l´idil·li dels primers mesos. Comencem per l´economia, que comença ja a oferir signes de desacceleració: el creixement trimestral del PIB es debilita, la inflació puja empesa per l´alça del petroli, l´espasa de Dàmocles del dèficit i el deute no faciliten la posada en marxa de polítiques anticícliques, l´increment previsible dels tipus d´interès en 2019 retallen el vent de cua expansionista i, en definitiva, el llarg cicle de creixement econòmic dels Estats Units no pot estendre´s molt més enllà, el que lògicament tindrà la seva traducció europea. D´altra banda, les reformes dutes a terme a Espanya també esgoten els seus efectes, sense que en el curt termini que regeix l´actual legislatura càpiga preveure un major alè liberalitzador: en els col·legis professionals, per exemple, en el transport, en la distribució o en l´energia i el sòl. I l´exigència de Brussel·les de continuar amb els ajustos pressupostaris tampoc juga a favor de les expectatives electorals de Pedro Sánchez a mitjà termini.

El següent factor és l´idil·li de la novetat, l´efecte anímic del canvi. La recent enquesta del CIS així ho apunta. El PSOE puja amb força a costa de la contundent caiguda de Podem. L´efecte positiu també l´ha percebut el PP després de l´arribada de Casado a la seu de Gènova, tot i les possibles conseqüències del cas Màster. La pregunta que es plantegen els estrategs socialistes és senzilla: en l´actual conjuntura política, amb quin marge de creixement real compta el PSOE? Dit d´una altra manera: ¿La transfusió de vots podemites té encara algun recorregut a l´alça? La incessant successió de gestos en aquests dos últims mesos ja ens suggereix la pressa amb què treballa l´equip de Sánchez: el simbòlic prima sobre la realitat, la imatge sobre el contingut. Allargar la legislatura implica, d´altra banda, arriscar-se a un canvi de cicle en l´economia, desvelar els límits reals del diàleg a Catalunya -Quim Torra anunciava en una entrevista diumenge passat que Sánchez li ha ofert íntegre l´Estatut de 2006, amb el que això suposa de voladura de la jurisprudència constitucional- i, com és lògic, el pas dels mesos facilita la consolidació del discurs i de la figura del nou dirigent popular. Per tant, la qüestió que apressa la Moncloa no és només si Pedro Sánchez podrà resistir la pressió a l´alça dels seus socis d´investidura, sinó també si li convé assumir aquest hipotètic desgast quan els vots a guanyar potser ja no siguin tants. Era previsible, però el caire dels esdeveniments ha anat confirmant l´escenari italianitzant de la vida pública espanyola: amb la fi del bipartidisme, l´estabilitat parlamentària cotitza a la baixa.

Nous factors han entrat en joc aquests últims mesos: la consolidació d´un evident magma populista a Catalunya, que gira entorn de la figura de l´expresident Puigdemont; la intensificació de la crisi migratòria en una conjuntura europea de creixement dels partits d´extrema dreta; els renovats atacs a la Corona, centrats ara en el rei emèrit, encara que amb el clar objectiu d´afeblir el prestigi de la monarquia; l´alteració dels equilibris existents a la política internacional que han produït les decisions de Donald Trump ... Convé en aquests casos no deixar-se portar pel soroll i atenir-se als principis d´actuació més sòlids. Plantejar-se ara mateix una reforma constitucional seria una mica de suïcida. Segurament, ja no parlaríem llavors de reforma sinó d´una Constitució de nova planta, amb tot el que això suposa. No entra, per descomptat, en els plans immediats d´un Govern que busca sobretot guanyar el pols electoral. La propaganda domina la vida pública i la política s´ha convertit en l´escenari d´una campanya contínua.