La meva passió pel món de l´energia em va portar un dia, llegint un article en un diari, a descobrir la figura d´Ian Morris. Ian Morris és doctor en història per la universitat de Cambridge i catedràtic de la universitat d´ Stanford, ha dirigit excavacions a Grècia i a Itàlia i ha estat director del Centre d´Arquelogia de la Universitat d´Stanford.
La meva atenció per aquest catedràtic ve arran del seu treball per quantificar l´evolució de la humanitat amb quatre índexs: el consum d´energia, la població de les ciutats, la tecnologia de la informació i la capacitat per a la guerra. Dels nombrosos llibres que ha escrit, n´hi ha dos que m´han captivat: La mesura de la civilització i Per què mana occident... per ara? En ambdós passa revista de la evolució humana des del principi de l´home fins avui, fent un incís en cada canvi de civilització, estudiant les causes de la caiguda i de l´arribada d´una nova cultura.
Explica que, des de l´arribada del primer home, fa uns 2,5 milions d´anys, fins els últims Neardental, l´evolució va ser gairebé zero: molt lenta. Va ser a partir de l´arribada de l´Homo Sàpiens, fa 150.000 anys a Àfrica, que l´home va evolucionar de forma notable, expandint-se per a tota la Terra. Així, fa 60.000 anys l´home ja havia arribat a l´Índia, anant fins Austràlia; fa 40.000 anys va pujar cap el nord fins trobar la glacera que cobria Europa, desplaçant-se cap a Xina i cap a Europa occidental, on va arribar fa 35.000 anys. Fa 15.000 anys va creuar per Alaska i va arribar a Amèrica del Nord, on es continuà desplaçant per arribar fa 12.000 anys a Amèrica del Sud. L´Homo Sàpiens es va desplaçar més d´un quilòmetre i mig cada any enlloc dels 35 metres que es desplaçaven els primers homes. Els primers anys de l´Homo Sàpiens van ser molt durs a conseqüència de glaciacions però, a partir de 60.000 any aC la cosa va canviar, amb un clima que va millorar i es va fer més humit, cosa que va fer més fèrtil la flora i va augmentar la caça. Com que l´Homo Sapiens venia millorant en els darrers 100.000 anys, quan va tenir la oportunitat d´un clima millor, la població més evolucionada es va enlairar i va superar a la que era menys evolucionada. Com diu Ian Morris, no hi va haver cap salt endavant, només una pila de sexe i de bebès: s´estima que per a cada humà que hi havia el 18.000 aC (potser mig milió) n´hi havia 12 cap el 10.000 aC (6 milions).
Per fer tot això, l´home va haver d´evolucionar de forma que el seu cervell va haver d´augmentar de 630 cm3, a 800 cm3, a 1.000 cm3 i fins els 1.350 cm3 del nostre. De fet els Neardentals tenien el cervell més gran, fins a 1.520 cm3, però no els va permetre evolucionar perquè no havien desenvolupat la part creativa del cervell i la que possibilita el llenguatge. El punt d´inflexió va tenir lloc fa 50.000 anys quan aquell Homo Sapiens que havia nascut als 150.000 aC va patir canvis neurològics que li van possibilitar millorar el cervell per poder parlar, segurament propiciat per un gran canvi climàtic. La darrera glaciació als 100.000 aC va fer molt difícil la supervivència de l´home, estimant-se que va quedar reduït només a 20.000 individus. Fa 60.000 anys el clima va canviar i va posar més recursos a l´abast dels homes, fet que va propiciar el canvi.
Però per a fer això al cervell li calia més energia: el cervell només suposa el 2% del pes humà, però consumeix el 20% de l´energia. O sigui que sense possibilitat d´obtenir més energia va ser impossible evolucionar cap a un cervell més dinàmic.
Una regla bàsica de la biologia és que un individu més energia igual a una altre individu. Així és com ha evolucionat la humanitat: un home més energia igual a un altre home. L´energia i l´home van lligats en la seva evolució i pervivència. Sense més energia l´home no hauria pogut evolucionar.
De fet, si mirem la corba d´augment de població i la del consum d´energia per a cada individu al llarg de la humanitat, tenen la mateixa figura exponencial.
La teoria de Morris és que la humanitat ha anat trobant moments als que ha hagut de fer front a cinc genets de l´Apocalipsi: el canvi climàtic, la fam, la migració, les malalties i el col·lapse dels estats. Però gairebé sempre el genet inductor és el canvi climàtic, que ha desencadenat els altres genets. Gairebé tots els col·lapses dels imperis van coincidir amb un canvi climàtic, tant l´egipci com el romà.
La història és un procés immens i implacable d´adaptació al món que genera nous problemes que alhora necessitaran un nou esforç d´adaptació. Això porta a una paradoxa del desenvolupament de Ian Morris: el propi augment progressiu del desenvolupament social genera les forces que acaben per minar-lo.
Quan una societat s´aproxima a un d´aquests episodis es posa en marxa una carrera entre el desenvolupament i el col·lapse, havent-hi la possibilitat d´escapar del control, arribant els genets de l´Apocalipsi que, si coincideixen amb el canvi climàtic, fan que el desenvolupament retrocedeixi durant segles. Serà el canvi climàtic actual l´inductor?
