A la posta de sol, per una carretera rural, em creuo amb una dona i una nena africanes que estan mirant un camp de cultiu. La platja no és lluny, a uns dos quilòmetres, i suposo que la dona i la nena han anat caminant fins a la platja, s´han banyat i ara tornen al poble on viuen. Pot ser que siguin cinc o sis quilòmetres de trajecte, o fins i tot més, però a l´Àfrica es camina molt i cinc o sis quilòmetres no són gairebé res. I ara, davant del camp, la nena li està assenyalant alguna cosa a la seva mare (perquè tot indica que són mare i filla), i les dues s´han parat a mirar aquest punt indeterminat del camp de conreu, acabat d´adobar, per cert.

Suposo que hi deu haver gent que veu en aquestes dues dones africanes uns invasors perillosos que han vingut a destruir la societat i la cultura occidental, i que aviat col·lapsaran els serveis socials i ens costaran un ull de la cara. Pot ser. Però qualsevol persona amb un mínim d´humanitat només pot veure dues persones -en aquest cas, mare i filla- que per primera vegada a la vida poden fer una vida mitjanament decent. Una vida, per exemple, que inclogui la possibilitat d´anar a banyar-se a la platja. O tornar caminant tan tranquil·lament per la carretera sense que ningú les ataqui o les violi. I més encara, una vida en la qual la nena li pugui assenyalar alguna cosa a la seva mare sabent que les coses que les envolten -cases, col·legis, carreteres, camps de conreu- signifiquen que viuen en un món en què els somnis, de vegades, es fan realitat.

Per les xarxes socials circulen rumors apocalíptics, disfressats de notícies, alertant que hi ha 100.000 africans desesperats a punt d´entrar il·legalment a Espanya. No crec que sigui veritat, però és innegable que milions d´africans tenen la vista posada en Europa i que molts d´ells voldrien venir a viure aquí. I és normal que sigui així, perquè ningú voldria viure en uns països controlats per una cleptocràcia inútil que saqueja els recursos naturals i roba a mans plenes i condemna la població a una vida sense cap mena d´esperança. Sense polítiques de natalitat, sense expectatives de futur, sense una economia digna d´aquest nom, qualsevol persona amb dos dits de front somia anar-se´n a un altre lloc i canviar completament de vida. I per si fos poc, en molts països els odis interètnics entre musulmans i cristians s´estan convertint en guerres civils de baixa intensitat. En aquestes circumstàncies, emigrar com sigui no és una qüestió d´expectatives ni de somnis de futur, sinó de simple supervivència.

Això significa que els immigrants -ara en diuen migrants, no sé per què- seguiran arribant durant molt de temps. I això vol dir que els rumors malintencionats i la sensació d´amenaça -o d´invasió- seguiran anant en augment. Hi ha sociòlegs que sostenen, amb molt bons arguments, que la immigració sempre és positiva per a una societat dinàmica, però potser aquests càlculs es refereixen a una societat en la qual abundava el treball més o menys digne i en la qual no existia l´amenaça de la robotització. Ara per ara, serà molt difícil acceptar milers i milers de nouvinguts que es disputaran els escassíssims llocs de treball -precaris i mal pagats- amb uns europeus autòctons que ja viuen en molts casos al límit de la resistència. Les visions ingènues que parlen d´una integració harmònica sense conseqüències negatives de cap tipus probablement siguin tan enganyoses com aquestes altres que ens parlen d´invasions apocalíptiques i de la decadència d´Occident i de la caiguda de l´imperi romà. Les dues, em temo, són esbiaixades i parcials i les dues donen l´esquena a la realitat. Aquesta mare i aquesta nena s´han integrat molt bé i viuen sense problemes i han aconseguit realitzar un somni que en realitat no ens ha costat res, o en tot cas molt poc. Però també és evident que cap país europeu podria albergar els milions d´immigrants que somien viure aquí. No hi ha economia que ho suporti ni Estat del Benestar que ho resisteixi. I a més, la sensació de viure en una economia que trontolla i en una societat que ja no pot donar més de si contribueixen a la paranoia i al rebuig cap als nouvinguts.