Vivim en una societat meravellosa. Davant una llei tan nefasta com la Lomce i un sistema educatiu que demana atenció i recursos, seguim amb el sermó de sempre: religió sí, religió no; català no i més hores d´anglès o francès.
Totes dues coses fa temps que haurien d'estar fora de discussió. Però seguim, distrets amb un debat que agrada als mitjans i especialment als partits polítics de dreta perquè així els evita parlar de com la Lomce està afavorint la segregació i perjudicant a aquells que tenen menys recursos. En comptes d'afrontar el problema d'arrel, cada govern aposta pel seu propi maquillatge educatiu, mentre docents, alumnat i famílies intentem no ofegar-nos en un sistema que fa aigües. Això sí, no ens falten gurus que no ajuden, però distreuen.
Parlar de qüestions com la pèrdua de reforços, la falta de mitjans per fer educació inclusiva real, la conversió de centres públics molt concrets en guetos que estigmatitzen el seu alumnat no genera gaires titulars de portada. Al cap i a la fi, què importa! D'això només depenen vides.
Seguim deixant-nos portar de cortina en cortina de fum mentre l'educació real lluita per oferir un futur a aquells qui, sense les aules, no en tindrien. Millor seguim en debats de barra de bar.
