robo al diari un article que ens explica el canvi brutal que han sofert els edificis religiosos del Quebec. Segons aquesta informació, que procedeix del New York Times, a la província francòfona del Canadà l'Església catòlica local ha tancat, venut o transformat un total de 547 temples que estaven en risc de ser clausurats o enderrocats. La raó ja ens la podem imaginar: en un territori de tradicional majoria catòlica, en el qual solia anar a missa als anys 50 un 95% de la població, ara només hi va un 5%. Aquesta pèrdua de feligresos, unida als costos de manteniment, han fet que els responsables del patrimoni hagin optat molt sovint per transformar els edificis religiosos en espais oberts a tota mena d'activitats. I el que més ens sorprèn, almenys als nostres ulls, és la diversitat dels nous usos previstos, que van des de la conversió en teatres i sales de concerts fins a l'habilitació de bars, restaurants, comerços o gimnasos. En algun cas, com el d'un temple del centre mateix de Quebec, la conversió en formatgeria de l'antiga església conviu amb el manteniment d'una petita capella en la qual encara diuen missa cada diumenge...

Vist des d'aquí, tal vegada ens pot sorprendre la destinació final, tan dràsticament allunyada de l'objecte amb què van ser creats aquests edificis, però no pas la magnitud del fenomen. El canvi accelerat de les pràctiques religioses a casa nostra durant la segona meitat del segle vint és, sens dubte, de les mateixes característiques. Per als qui ho hem viscut, és una transformació social d'una rapidesa i d'unes dimensions que segurament només ha estat igualada o superada per l'aparició de les noves tecnologies i la revolució digital i pel nou paper de la dona en la nostra societat. Encara no fa un segle, i per parlar d'allò que em resulta més proper, a la parròquia de Santa Maria d'Igualada hi havia una trentena de sacerdots beneficiats, que solien dir missa diària en cadascun dels altars del temple. I si fas el repàs una mica exhaustiu del nombre d'entitats, congregacions, confraries, apostolats, escoles o centre assistencials que vivien entre nosaltres, es fa evident que, en aquella època, no es movia una fulla d'un sol arbre sense que l'Església catòlica hi intervingués d'una manera o d'una altra. Tota la vida dels nostres avis i pares es veia afectada en les decisions quotidianes per la interferència contínua del poder eclesial, que marcava la pauta dels pensaments i les conductes fins als límits més impensables. Els nostres fills no ho saben i ni tan sols s'ho imaginen, però nosaltres hem vist com aquesta secularització galopant ha transformat radicalment el nostre món occidental.

Així, doncs, la notícia del Quebec no ens reporta novetats de fons que no ens siguin perfectament conegudes, però ens adverteix sobre un canvi patrimonial que aquí encara no hem viscut. Queda, encara avui, a les mans de l'Església catòlica catalana, espanyola i europea, un capital immobiliari que ja no es pot sostenir i que, d'aquí a ben poc, exigirà la presa de decisions que no veiem pas que s'estiguin produint o preveient. Algú hauria d'anar pensant si l'Església està abocada a seguir el mateix camí dels quebequesos (vull dir, el de futurs restaurants, gimnasos o formatgeries) o bé planifica una destinació futura dels vells temples i locals eclesiàstics amb un signe diferent que, d'una manera o d'una altra, pugui continuar prestant algun tipus de servei a la comunitat. El pitjor, com sempre, és no planificar ni decidir res i, pel que veig, no em fa la impressió que els nostres bisbes tinguin ben dissenyat el camí a seguir de forma propera en l'administració de l'immens patrimoni que encara tenen a les mans.