Ho impregna tot, ens defineix com a col·lectiu i com a individus, és la projecció dels nostres anhels, de les nostres mirades, del que érem i del que som, i també del que voldríem ser. Sembla mentida que un concepte que fa tant per a nosaltres, que resulta tan explicatiu del món, necessiti un constant recordatori de la seva existència. Però és així: urgeix una divulgació permanent per provar de superar els recels aliens i les tiranies de la immediatesa. Per desafiar mandres i equívocs, perquè massa sovint el fet cultural s'adotzena en fenòmens temàtics, inhibint la singularitat de les obres. Vivim uns temps en què es consumeix cultura massivament i, en canvi, sembla que malgrat això sempre, sempre hi hagi d'haver un perdedor. I d'alguna manera és cert, perquè el temps que invertim en una sèrie segurament el restem de la lectura d'un llibre; la inversió setmanal en cinema ens treu recursos per anar al teatre, i renunciem a concerts engrescadors per poder escriure dèries pendents. No per falta de ganes, sinó de temps, aquest gran torpedinador de voluntats. Però ara que tenim tanta accessibilitat a la cultura, ara que l'oferta s'ha demostrat capaç d'adaptar-se a la proliferació de demandes, convindria deixar de contrastar els fenòmens culturals i fer-los dialogar. Com fan l'obra i el lector, com fan la pantalla i l'espectador, les disciplines culturals han de començar a parlar. I està en mans dels gestors culturals, de tots: des dels que tenen responsabilitats executives fins als que fan una feina indispensable recomanant clàssics a un lector emergent, des dels que es desviuen per descobrir-nos revolucions escèniques fins als que ens dediquem a cultivar la fascinació per l'audiovisual. No és cap casualitat que un llibre acabi en sèrie o pel·lícula, o que una obra de teatre s'inspirin en cànons narratius que no paren de renovar-se, o que grans veus evoquin poemes d'immortal vigència. La cultura parla amb ella mateixa i les seves múltiples formes, i ho ha fet sempre. Perquè en el fons no deixa de ser la meravellosa evolució emocional d'un mateix relat que ens té a nosaltres com a demiürgs. Per tant, és el moment que una plataforma audiovisual digui a l'espectador que existeix un llibre que ha inspirat aquella sèrie, per exemple, de la mateixa manera que s'hauria d'aconseguir que les opinions siguin menys taxatives i més integradores, menys extremades i més raonades. No és fàcil, però no hi ha res impossible. La cultura això també ens ho ensenya.
