El cava rosat deu ser el Marc Bolan del món del xampany. A casa nostra, el van popularitzar Gala i Dalí; per això, amoroseix les visites nocturnes del Teatre-Museu o acompanya els Galacústics, aquests microconcerts celebrats en aigües cadaquesenques.

La fal·lera del pintor pel cava rosat està força documentada; igual que la presència del vi i el raïm a l'obra daliniana. Porrons i vins del país ja treuen el nas en els dibuixos i els olis de joventut; i els períodes surrealista o místic nuclear, de vegades, inclouen elements vinícoles.

Tot aquest món va acabar fent eclosió, a principis dels setanta, en un volum estabornidor: Els vins de Gala, reeditat no fa gaire. En aquesta gran dalipèdia reivindicativa del raïm ben fermentat, hi classificava una colla de vins a partir de l'experiència emocional que ens podien produir. De nou, l'autor s'avançava al seu temps. Escrivia això quan els únics maridatges que es concebien devien ser els eclesiàstics.

Malgrat l'aparició habitual dels vins en l'univers dalinià, no tenim gaires elements per sospitar que Dalí fos del ram de la tòria. De fet, segons insinuava ell mateix, hauria agafat algun gat de jovenet, amb els amics madrilenys i parisencs, i para de comptar. Tornant al cava rosat, quan el servien a Port Lligat, diuen que l'home es limitava a sucar-hi la punta de l'índex. Els qui se'l bevien eren els altres.

L'explotació conjunta dels vins i l'obra daliniana és plena de possibilitats. Cal plantejar-se-la amb seriositat. Fins i tot amb finalitats benèfiques, com el Museu Dalí nord-americà: cada any organitza Los vinos de Dalí, una vetllada enològica i gastronòmica per recaptar fons.